Mort per incompareixença

El concepte que he emprat per al titular d'aquesta entrada no significa que la no presentació a un lloc ens pugui causar la mort, si bé ens podem carregar un expedient acadèmic impecable en no fer un examen o una temporada esportiva prometedora en negar-nos a disputar un partit. La mort per incompareixença és una altra cosa.

Més que "per incompareixença" s'hauria de dir, i de fet es diu, "mort in absentia", que consisteix en declarar legalment morta una persona sense tenir proves de la seva mort, sense un certificat mèdic o sense les despulles mortals que confirmarien el seu traspàs.

En altres paraules, la mort in absentia és la mort legal d'algú quan passat un cert temps sense donar senyals de vida i tenint en compte proves circumstancials o una altíssima probabilitat de la seva defunció es considera que aquella persona ja no tornarà a caminar entre els vius. Per tal que això sigui vàlid no s'ha de produir la compareixença de la persona en qüestió, naturalment.

Això va passar, per exemple, amb alguns dels passatgers del Titanic, enfonsat el 15 d'abril de 1912 en el cas d'enfonsament nàutic més famós de la història. No es van trobar tots els cossos, però restats els supervivents que van ser rescatats és altíssimament improbable que els noms que no es van poder ratllar de la llista sobrevisquessin, de manera que van ser declarats morts in absentia.

Normalment abans de declarar legalment morta una persona (cosa que per cert no es fa d'ofici, sinó a petició dels interessats) cal que passi un període prudencial sense que aquesta persona doni senyals de vida, que varia segons el país però que acostuma a ser de 7 anys, amb excepcions com la italiana, on calen 10 anys d'espera per tal de començar els procediments i 10 més abans de la declaració definitiva.

Els requisits per a admetre a tràmit les peticions de declaració legal de mort varien i són més o menys complicats d'un país a l'altre, però simplifica les coses que s'hagi produït alguna catàstrofe on es tingui la certesa que aquell individu hi era, encara que no se'n trobin les restes, com va passar per exemple als atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units. 

Al llarg de la història s'ha declarat legalment morta molta gent, com per exemple el soldat japonès Shôichi Yokoi, que acabada la II Guerra Mundial es va passar 27 anys, fins el 1972, amagat en una cova de l'illa de Guam, reconquistada per l'exèrcit dels Estats Units, sense creure's que el Japó havia perdut la guerra. El van declarar legalment mort perquè no va tornar al seu país després de l'armistici ni n'havien trobat el cos, perquè era viu, i no va morir fins el 1997. 

És curiós, perquè el també japonès Ishinosuke Uwano es va quedar a les illes Sakhalin després de la II Guerra Mundial i va estar en contacte amb la seva família fins el 1958, però després va marxar a Ucraïna i no se'n va tornar a saber res, raó per la qual el van declarar legalment mort el 2000, i el 2006 va saltar a la fama en tornar al Japó, ja com a ciutadà ucraïnès. 

Hi va haver altres casos, com el d'en Jimmy Hoffa, famós líder sindicalista acusat de tenir tractes amb la Màfia i apartat legalment de les seves activitats, que va desaparèixer el 1975 quan s'havia de reunir precisament amb dos dels líders de la Cosa Nostra just abans d'apel·lar la sentència. El van declarar legalment mort el 1982 i no se n'ha tornat a saber res més.

Potser us esteu fent la mateixa pregunta morbosa que em vaig fer jo en començar a llegir sobre el tema: què passa si algú torna després de ser declarat mort in absentia? Doncs que és un cacau, perquè pot ser per diversos motius, però acostuma a ser sospitós, les companyies d'assegurances de vida arrufen el nas i si es tracta d'algú que ha fugit per tal d'evadir impostos, estalviar-se tornar deutes o fugir amb una persona diferent d'aquella amb qui es va casar... no és que el rebin precisament com un heroi. 

L'origen de la cançó "Mah nà mah nà"

Segur que heu sentit diverses vegades, potser fins i tot moltes, la cançoneta que us deu haver vingut al cap en llegir el títol d'aquesta entrada, però sabeu d'on ve? Qui n'és l'autor? Quan es va crear? On l'hem sentit exactament? Sabíeu que oficialment es deia així? Parlem-ne.

Aquest esquetx de 1969, de la primera temporada de Barri Sèsam, l'acostava al públic infantil, i de fet tradicionalment s'ha associat a les audiències d'aquesta edat. Tornava a quedar clar al primer episodi de The Muppet Show, de 1976:

La cançó va ser versionada diverses vegades al llarg dels anys per part dels ninots que després s'han fet tan i tan populars, i de fet la tornem a sentir a la pel·lícula de 2011 (aneu al minut 1.40 aproximadament, si no voleu veure el tràiler sencer):

Sí, els del fons són l'Amy Adams i en Jason Segel, que és en Marshall de How I met your mother. Ara aneu al minut 1 del següent vídeo, que pertany a la banda sonora de la pel·lícula:

Són els The Fray, els mateixos de How to save a life, cançó popularitzada per la sèrie Grey's Anatomy, que amb aquesta versió fan una cosa totalment diferent, sens dubte. És només una de les moltes versions que se n'han fet, però ara tornem al que dèiem abans: és una cançó tradicionalment associada als infants, però...

Era habitual sentir-la a The Benny Hill Show, el programa d'esquetxos muts que es va emetre originalment a la BBC de 1951 a 1991 i que era una mica pujat de to. De fet, confesso que fa poc que vaig conèixer la relació entre aquesta enganxosa cançó i els programes infantils. La recordava precisament de la versió que en fèiem, amb petites variants, a l'escola:

Maná maná... me pica el culo

Maná maná... ¿qué puede ser?

Maná maná, es un gusano, pequeño, enano

con ganas de joder, mecagüen diez

Eh? Qui no l'ha cantat mai, més o menys així? Almenys és com jo la recordo. Doncs bé, vaig voler fer una cerca de l'origen d'aquesta cançó i he trobat això:

 

La primera aparició de Mah nà mah nà es va produir al fals documental eròtic Svezia: inferno e paradiso (1968), en una escena de sauna que va més enllà del que hem pogut veure al vídeo, i la canta Alessandro Alessandroni (1925), però està escrita per Piero Umiliani (1926-2001), que és doncs el creador d'aquesta popularíssima cançó cantada en un idioma inventat i com veiem originalment concebuda per a un producte que no té gaire relació amb els titelles d'en Jim Henson. 

El gel blau, el perill dels lavabos voladors

Si heu vist mai la sèrie Six Feet Under us deveu haver adonat que un dels temes sobre els quals reflexiona són les maneres que hi ha de morir. N'hi ha de molts tipus, i cada episodi comença amb una mort, de vegades previsible i d'altres de molt sorprenent. A mi em va impactar especialment aquesta (mireu el vídeo sencer):

Després d'enganyar-nos i fer-nos pensar que la mort de l'episodi arribaria per diversos motius diferents, al final és un tros de "gel blau" el que provoca la defunció. Això passa a l'últim episodi de la tercera temporada, el 3x13 concretament, d'aquesta magnífica sèrie. Doncs bé, va provocar curiositat en mi (i pel que sembla en molta més gent) i vaig buscar informació sobre què coi era això del "gel blau" que cau dels avions, i he trigat molt en posar-m'hi però al final ha arribat l'hora de fer-ne una entrada.

Sabeu quan aneu al lavabo dels avions i en estirar la cadena (expressió antiga que també fem servir quan pitgem el botó habitual dels nostres dies) apareix un líquid de color blau que s'endú amb força allò que hem deixat anar dins la tassa? Doncs és un desinfectant líquid que es barreja amb el rebuig humà i, a les fredíssimes temperatures que hi ha tan amunt, es congela. 

Normalment no passa res, i els pilots tenen estrictament prohibit deixar-ho anar durant els vols, però de tant en tant hi ha "fuites" i poden passar coses molt desagradables, que van des de la destrucció de béns fins a morts, que de moment només han passat, que se sàpiga, a la ficció.

Segons la Wikipedia es va informar de 27 incidents d'aquest tipus entre 1979 i 2003 als Estats Units, que normalment van passar prop dels aeroports, pel canvi de temperatura que fa que aquestes masses sòlides es puguin separar de l'avió.

També diu que el 2006 en va caure un tros a la teulada d'una casa de Chino, Califòrnia, i que el 2007 va tornar a passar a Leicester, Anglaterra. De la mateixa manera, sembla que el 1971 ja es va carregar la teulada de la Capella d'Essex Street a Kensington, Londres, cosa que va accelerar la seva demolició malgrat que ja feia temps que s'estava deteriorant sense aturador.

Fa angúnia pensar que el que nosaltres no volem i deixem anar aquí pot acabar amb la vida d'una persona, oi? No fa gaire, al novembre, una altra teulada d'un domicili privat, en aquest cas Ratingen-Hösel, Alemanya, va necessitar reparacions després d'un incident d'aquesta mena, tot i que no hi va haver ferits ni morts.

Però el "gel blau" no és només un perill per a les persones directament, sinó que també ho és per als avions en si mateixos. Ja ha passat tres vegades que aquest líquid congelat ha anat a petar contra un dels motors d'un Boeing 727 i ha obligat a fer-lo aterrar d'emergència, per tant poca broma.

El 30 de febrer, el dia que van inventar els suecs

El 30 de febrer podria ser, perfectament, una broma que va molt bé quan volem eludir un compromís ("si de cas quedem el dia 30 de febrer", "Hi aniré el 30 de febrer"...), però no en parlo per això, sinó perquè és un dels dies perduts del calendari, cosa que vol dir que n'hi ha més i que no existeix, però que havia existit.

I hi he pensat perquè enguany és any de traspàs, que vol dir que hi haurà 29 de febrer. Oh, els que treballeu (no és el meu cas) ho fareu un dia més del que és habitual al febrer abans no rebeu la nòmina, però supereu-ho, que igualment és un mes més curt i només passa cada quatre anys, per l'amor de Déu. Si teniu dificultats per saber quan en toca un, per cert, només heu de fixar-vos que sempre coincideix amb l'any de les Olimpíades, que tothom sap quan toquen perquè ens ho fan saber cada cop els mitjans de comunicació.  

En fi, avui el tema és el 30 de febrer, no el 29 ni les lamentacions absurdes. És un dia que no existeix, com ja sabeu, però potser no sabíeu (jo tampoc no ho sabia quan m'he posat a investigar-ho) que sí que havia format part del calendari. 

El cas és que hi va haver un únic 30 de febrer, el de 1712, i només a Suècia. Per què? Doncs perquè, segons la Wikipedia, l'Imperi Suec volia adoptar a partir de 1700 el calendari gregorià, que és el més habitual actualment i que s'havia anat implantant des del segle XVI a partir del papa Gregori XIII, i per tal d'ajustar-s'hi de la manera més còmoda possible es va decidir que s'ometrien els dies de traspàs dels següents 40 anys.

Però el mateix any va començar la Gran Guerra del Nord (1700-1721) entre Suècia, Rússia, el Regne de Dinamarca i Noruega i la República de les Dues Nacions (Polònia i Lituània), que tampoc no és el tema que ens ocupa però que sembla que va distreure Suècia de tenir en compte allò que havia decidit i, malgrat que el 1700 es va saltar el dia 29 de febrer, no hi va pensar ni el 1704 ni el 1708, que sí que van tenir aquest escàpol dia.

El 1712 es va decidir tornar al calendari julià, vés a saber per què, i tocava 29 de febrer. Per tal de compensar aquell desaparegut 29 de febrer de 1700 es va afegir un dia de traspàs extra i hi va haver 30 de febrer, només aquell any. I el calendari julià va ser l'estàndard a Suècia fins que el 1753 va decidir adoptar definitivament el gregorià, eliminant els 11 últims dies de febrer del calendari d'aquell any. Els embolics que devia causar aquell ajustament s'escapen del nostre interès, almenys per ara, i ho deixarem aquí.

Malgrat que aquell va ser l'únic 30 de febrer real, altres usos d'aquest en principi inexistent dia els podem trobar en alguns calendaris climatològics que simplifiquen l'any en 12 mesos de 30 dies, o en les afirmacions de l'estudiós britànic Sacrobosco, que al segle XIII es mostrava contrari al calendari julià (que va ser corregit després pel gregorià) i que afirmava que aquest havia tingut febrers de 30 dies en els anys de traspàs entre el 45 i el 6 abans de Crist. Ens queda doncs, totalment documentat, el de 1712 i aquest únic defensor d'uns quants més abans del naixement del personatge que marcaria l'inici de la manera occidental de comptar els anys.