Dono per fet que tothom, en major o menor mesura, ha llegit o sentit alguna vegada aquell avís tan típic dels productes audiovisuals —en el sentit més ampli de la paraula, és a dir en llibres, pel·lícules, sèries, còmics, etc.— que fa més o menys així:
Aquesta història és de ficció. Qualsevol semblança amb persones, organitzacions o fets reals és pura coincidència.
Doncs bé, un dia vaig voler saber-ne més, d'aquest disclaimer, i a la Wikipedia té una pàgina dedicada i tot. Ens avisen, tanmateix, que és una frase que canvia segons la jurisdicció i el país, i que no té els mateixos efectes legals a tot arreu.
Sobretot m'interessava l'origen de tot això, i el que vaig descobrir és que la "culpable" de l'avís —que, entre nosaltres, ens acostuma a ser indiferent, atès que no gaudim ni més ni menys de la història per més que ens diguin que és fictícia— és la Princesa Irina Alexandrovna de Rússia (1895-1970), que va demandar els estudis Metro-Goldwyn-Mayer el 1932 després que al film Rasputin and the Empress s'insinués que l'infame Rasputín l'havia violat i, és clar, això era una difamació més que no pas una condemna del presumpte criminal.
La pel·lícula va ser retirada durant dècades i la princesa i el seu marit van rebre una significativa indemnització. Tot plegat va fer agafar por a tots els estudis cinematogràfics i aviat es va estendre l'avís que protagonitza aquesta entrada.
Des de llavors ha esdevingut una part tan indestriable del cinema (i la televisió, i altres mitjans d'entreteniment) com ho són els crèdits, i com a tal també hi ha hagut gent que ha jugat amb el concepte de manera satírica, com és el cas d'aquest avís que es troba abans dels episodis de South Park.
També n'hi ha un, destacable entre molts altres exemples, d'una de les meves pel·lícules preferides, (500) Days of Summer, que diu així:
Molt gran, no trobeu?
