Una cosa nova abans de dormir

El 30 de febrer, el dia que van inventar els suecs

2012-01-10T17:54:00.000+01:00

El 30 de febrer podria ser, perfectament, una broma que va molt bé quan volem eludir un compromís ("si de cas quedem el dia 30 de febrer", "Hi aniré el 30 de febrer"...), però no en parlo per això, sinó perquè és un dels dies perduts del calendari, cosa que vol dir que n'hi ha més i que no existeix, però que havia existit.

I hi he pensat perquè enguany és any de traspàs, que vol dir que hi haurà 29 de febrer. Oh, els que treballeu (no és el meu cas) ho fareu un dia més del que és habitual al febrer abans no rebeu la nòmina, però supereu-ho, que igualment és un mes més curt i només passa cada quatre anys, per l'amor de Déu. Si teniu dificultats per saber quan en toca un, per cert, només heu de fixar-vos que sempre coincideix amb l'any de les Olimpíades, que tothom sap quan toquen perquè ens ho fan saber cada cop els mitjans de comunicació.

En fi, avui el tema és el 30 de febrer, no el 29 ni les lamentacions absurdes. És un dia que no existeix, com ja sabeu, però potser no sabíeu (jo tampoc no ho sabia quan m'he posat a investigar-ho) que sí que havia format part del calendari.

El cas és que hi va haver un únic 30 de febrer, el de 1712, i només a Suècia. Per què? Doncs perquè, segons la Wikipedia, l'Imperi Suec volia adoptar a partir de 1700 el calendari gregorià, que és el més habitual actualment i que s'havia anat implantant des del segle XVI a partir del papa Gregori XIII, i per tal d'ajustar-s'hi de la manera més còmoda possible es va decidir que s'ometrien els dies de traspàs dels següents 40 anys.

Però el mateix any va començar la Gran Guerra del Nord (1700-1721) entre Suècia, Rússia, el Regne de Dinamarca i Noruega i la República de les Dues Nacions (Polònia i Lituània), que tampoc no és el tema que ens ocupa però que sembla que va distreure Suècia de tenir en compte allò que havia decidit i, malgrat que el 1700 es va saltar el dia 29 de febrer, no hi va pensar ni el 1704 ni el 1708, que sí que van tenir aquest escàpol dia.

El 1712 es va decidir tornar al calendari julià, vés a saber per què, i tocava 29 de febrer. Per tal de compensar aquell desaparegut 29 de febrer de 1700 es va afegir un dia de traspàs extra i hi va haver 30 de febrer, només aquell any. I el calendari julià va ser l'estàndard a Suècia fins que el 1753 va decidir adoptar definitivament el gregorià, eliminant els 11 últims dies de febrer del calendari d'aquell any. Els embolics que devia causar aquell ajustament s'escapen del nostre interès, almenys per ara, i ho deixarem aquí.

Malgrat que aquell va ser l'únic 30 de febrer real, altres usos d'aquest en principi inexistent dia els podem trobar en alguns calendaris climatològics que simplifiquen l'any en 12 mesos de 30 dies, o en les afirmacions de l'estudiós britànic Sacrobosco, que al segle XIII es mostrava contrari al calendari julià (que va ser corregit després pel gregorià) i que afirmava que aquest havia tingut febrers de 30 dies en els anys de traspàs entre el 45 i el 6 abans de Crist. Ens queda doncs, totalment documentat, el de 1712 i aquest únic defensor d'uns quants més abans del naixement del personatge que marcaria l'inici de la manera occidental de comptar els anys.

L'origen de la cançó de Pulp Fiction

2011-10-22T19:59:00.003+02:00

La cançó més coneguda de Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994), la més destacada de la seva esplèndida banda sonora, es diu Misirlou, i si per una d'aquelles casualitats de la vida no sabeu de què us parlo feu el favor de reproduir el següent vídeo, sisplau:

Una cançó que de seguida va passar a formar part de la història del cinema i de la cultura popular, però que també és refotudament difícil de xiular. Doncs bé, és una versió modificada de la versió del grup Dick Dale and his Del Tones, de 1963:

I dic "versió de la versió" perquè tampoc no és l'original. El naixement d'aquesta peça musical es remunta al 1927, quan la va gravar el senyor Michalis Patrinos:

Sí, és una cançó del gènere grec de la rebetika, com podem veure molt diferent de la surfera que coneix tothom. De fet "misirlou", en grec "mισιρλού", significa "noia egípcia", ve del turc "mısırlı" (egípcia) i aquest de l'àrab "Miṣr", "Egipte". Sí que sé coses, eh? No, és que em vaig posar a investigar-ho quan vaig descobrir a la sèrie Mad Men la versió d'en Martin Denny, sembla que de 1958:

Aquest senyor era conegut com el pare de l'exotica, un gènere popular als suburbis dels Estats Units durant els anys 50 i part dels 60 del segle XX i que era una mena d'imitació de l'ambientació tropical. Tornem a fer un salt cap enrere, perquè el 1944 el llegendari Xavier Cugat en va fer aquesta versió:

La versió més coneguda, com hem dit, és la d'estil surfer, i en aquest sentit no podem deixar de tornar a 1963 i escoltar la versió dels Beach Boys, semblant a la de Pulp Fiction però prou diferent:

Com? Que voleu sentir-ne la versió del serbi Staniša Stošić? Pel que diu la Wikipedia, aquesta versió de 1966 era tan popular a l'antiga Iugoslàvia que no sabien que originalment era grega, cosa que es va saber quan es va estrenar la pel·lícula d'en Tarantino.

De versions n'hi ha moltes, però he repassat les que he trobat més interessants. Acabarem amb dues més, però. Una d'elles és dels Black Eyed Peas, de 2006, i en realitat es tracta d'una cançó que es diu Pump It i que senzillament fa servir, i molt, la versió de la pel·lícula, en la qual també s'ìnspira per a la portada del single:

I l'altra és d'aquest mateix 2011, d'un duet que es diu 2Cellos i que, com diu el seu nom, consisteix en dos paios amb dos violoncels. Curiosa:

Déu n'hi do el que ha donat de si la cançó grega, oi? Quina versió us agrada més? Alguna de les que no he esmentat creieu que hauria d'aparèixer en aquesta entrada?

WWF, les inicials polèmiques

2011-08-08T00:20:00.007+02:00

Potser els més vells entre vosaltres recordareu un programa que feien a Telecinco, a la primera meitat dels anys noranta, que es deia popularment Pressing Catch, i que pertanyia a la franquícia WWF, inicials que responen a World Wrestling Federation. Si no us en recordeu, cosa que dubto perquè era un dels innovadors programes de la llavors "pantalla amiga" i fins i tot se'n va fer tant de marxandatge que aquí teníem també els ninots (dels quals jo en tinc 4, amb el seu corresponent ring), aquí teniu un vídeo de recordatori.

Bàsicament consistia en paios que representa que eren lluitadors de lluita lliure, però que en realitat el que feien estava coreografiat, exagerat i dirigit totalment a l'espectacle. No sempre havia estat així a la llarga història del wrestling d'aquesta empresa que és la més gran del sector, però no és d'això que vull parlar avui. Tampoc de la versió moderna d'aquests programes, ara dividits en dos, que estan relativament de moda entre els adolescents actuals i que encara generen marxandatge i videojocs, amb els noms de Smackdown o Raw i amb una nova generació de lluitadors. Del que vull parlar és de per què ara l'empresa i els seus productes responen ara al nom de World Wrestling Entertainment (WWE) i no WWF. Us sonen d'alguna altra cosa, aquestes inicials?

Doncs si no us sonen, ho haurien de fer. Pertanyen a la World Wide Fund for Nature, una oenagé de protecció de la natura, com diu el nom. El logo no és ben bé el que he posat, com ja us podeu imaginar, i que ha estat creat en to de broma precisament per la coincidència de les sigles, sinó el que veurem ara:

Doncs bé, els del Pressing Catch van ser fundats el 1952, i la que ara té els drets de les sigles WWF el 1961. Va ser més tard, però en realitat la primera va néixer com a Capitol Wrestling Corporation, després va passar a World Wide Wrestling Federation (WWWF) i a partir de 1979 World Wrestling Federation. Des d'aquell any van coincidir les inicials d'aquestes dues organitzacions tan diferents, i finalment l'any 2000 la del logo del panda va iniciar una batalla legal que va fer que a partir de 2002 l'empresa de la lluita lliure s'hagués de rebatejar, i va triar World Wrestling Entertainment (WWE).

No és que la WWF del panda tingués ganes de tocar els nassos, però el 1994 havien acordat que la de lluita lliure no podia fer servir aquestes inicials fora dels Estats Units, i en canvi s'havia saltat l'acord repetidament. Per tant, el Fons Mundial per a la Natura va guanyar el cas, però tot i així l'actual WWE té permès comercialitzar productes d'aquella època amb el logo WWF (els nous no), sempre i quan no es pronunciï. Tant és així que es veu que els vídeos d'aquells temps poden continuar venent-se si s'eliminen les referències sonores a l'antic nom, sencer o amb les inicials.

No sabem si van enviar en Hulk Hogan i companyia a escanyar pandes, però sembla que la WWE es va prendre amb humor el canvi de nom, i va fer una campanya de màrqueting per a l'ocasió, que consistia en l'eslògan "Get the F out", literalment "Fora la f", però que també es pot entendre com a "Get the fuck out", una expressió grollera i sovint utilitzada que vindria a significar "aneu a cagar", més o menys, per dir-ho finament. M'encanten aquestes coses.

Des de quan tenim dret a romandre en silenci?

2010-11-26T20:55:00.002+01:00

Ja feia més de 6 mesos que no tocava aquest bloc, i em sap greu, però és que no se m'acudia res interessant per explicar, tot i que em consta que hi ha gent a qui li agrada. Avui, però, torno per parlar d'un tema que probablement no se us ha acudit mai, però que sempre és interessant conèixer.

Sabeu allò de "té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva..." que diu la policia a les pel·lícules? No sé si també ho diu a la vida real, ni si es diu a tot el món, perquè afortunadament no m'han detingut mai, però ara sí que sé per què es diu, des de quan i on va començar a dur-se a terme el famós ritual.

Tot plegat ho "devem" a aquest senyor, l'Ernesto Arturo Miranda. El 1963 va ser arrestat pel segrest i la violació d'una noia, i va signar una confessió afirmant que ho feia de manera lliure, sense coerció i coneixent els seus drets i les conseqüències que podien tenir les seves declaracions. Però esclar, això va ser després de l'interrogatori. El seu advocat va sol·licitar, durant el judici, que aquella declaració no fos tinguda en compte, i se li va denegar, de manera que el presumpte delinqüent va anar a la garjola. L'apel·lació no va servir de res, perquè el Tribunal Superior d'Arizona va ratificar la decisió tot insistint en què el detingut no havia sol·licitat un advocat.

No obstant això, el president del Tribunal Suprem dels Estats Units, el senyor Earl Warren, va desqualificar la decisió del Tribunal Superior d'Arizona citant les esmenes cinquena i sisena de la Constitució, i afirmant que el detingut ha de rebutjar explícitament l'assistència d'un advocat i que, per tant, primer se li ha de comunicar aquest dret.

L'Ernesto Miranda va ser alliberat, el van tornar a jutjar el 1967 sense tenir en compte la declaració escrita i el van condemnar igualment, gràcies a testimonis i altres proves, a una pena d'entre 20 i 30 anys de presó. El 1972 va ser posat en llibertat condicional i va morir quatre anys després apunyalat en una baralla de bar.

La conseqüència d'aquell cas, Miranda vs. Arizona, és que des de llavors tots els agents de policia dels Estats Units han de llegir o recitar als detinguts els drets que tenen (els anomenats Miranda Rights o Miranda Warning), i diu així:

"You have the right to remain silent. Anything you say can and will be used against you in a court of law. You have the right to speak to an attorney. If you cannot afford an attorney, one will be appointed to you. Do you understand these rights as they have been read to you?"

Que en català seria: "Té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva en un tribunal. Té dret a un advocat. Si no se'n pot permetre cap, se li assignarà un d'ofici. Entén aquests drets tal com se l'hi han llegit?"

A les pel·lícules és gairebé exactament així, i a la realitat suposo que depèn del país, però aquí hi tenim una cosa semblant, fins i tot més àmplia, a l'article 520 de la Llei d'Enjudiciament Criminal.

La curiosa història del Granada 74

2010-05-17T21:53:00.008+02:00

Qui avisa no és traïdor, i he trigat més de dos mesos en escriure des de la darrera entrada que vaig fer en aquest bloc, però avui m'ha vingut la inspiració. Us parlaré de la curiosa història de l'equip de futbol Granada 74, que va militar a Segona Divisió A fa pocs anys i que ni Déu sap on para, en aquests moments.

Inquiet per aquesta pregunta que em rondava pel cap, un dubte que ha renascut en el meu interior ara que el Granada CF lluita per pujar a Segona A —i descartat que sigui el mateix equip—, vaig decidir buscar-ne informació, i l'he trobat.

Resulta que es va fundar el 1974, el nom ja ho feia preveure, però tal com el coneixem, i el vam conèixer quan va aparèixer de sobte a la Segona Divisió A, no va arribar fins el 1999. M'explico: el Granada 74 original es deia CP Granada 74 i era "l'altre equip de Granada", perquè el conegut (a casa seva, esclar) era el Granada CF, el que ara pot pujar a segona.

Aquesta foto és de la plantilla la temporada 1984-1985. Va aconseguir pujar a Tercera Divisió la temporada 1994-1995 per primera vegada a la seva història, i s'hi va estar deu anys. Va ser campió de la categoria només el 2003 i els diversos play-offs d'ascens que va disputar no li van donar sort per ascendir a Segona Divisió B. De fet, la temporada 2004-2005 va tornar a baixar a les categories regionals, però dos anys després va tornar a Tercera.

Aquella mateixa temporada, si us en recordeu, a Segona A hi havia "l'altre equip de Múrcia", el Ciudad de Murcia, que era el rival del Múrcia que sí que ha jugat a Primera. Doncs bé, l'amo del Granada 74 va comprar el Ciudad de Murcia, que aquell any havia quedat classificat quart a Segona Divisió A, va fer neteja de jugadors i li va canviar el nom pel de CP Granada 74 SAD, de manera que el club va saltar-se dues categories de cop a cop de talonari.

Aquí els tenim, de vermell, jugant contra el Cadis en el primer partit oficial de l'equip, que va perdre per 1 gol a 2. El CP Granada 74 original es va reconvertir en la cantera del que jugava a Segona A, i el recent "ascendit", no sense polèmica entre diverses organitzacions esportives estatals i internacionals sobre el tema, va fer una temporada tan dolenta que va baixar a Segona B, i la següent va tornar a baixar a Tercera, com si fos el seu destí des de sempre i no l'hagués pogut evitar ni amb l'ajuda d'un milionari. Però la jugada li va sortir pitjor del que es pensava: per problemes econòmics no es va poder pagar als jugadors, el club va ser castigat amb el descens a Primera Andalusa i va decidir plegar.

I aquesta és l'estranya, curta i trista història del Granada 74, un equip que vaig conèixer precisament jugant al FIFA 06, i que no sabia d'on havia sortit però em pensava que havia arribat a la categoria de plata per mèrits propis, que és la manera habitual. Les trampes del seu president i propietari van costar la vida a l'equip i la il·lusió als seus seguidors.

D'on ve el nom de Vanessa?

2010-03-16T18:48:00.004+01:00

Sé que he tingut el bloc abandonat durant molt de temps, però ja vaig avisar que la naturalesa dels seus temes m'obligava a escriure-hi quan la inspiració arribés de cop, quan em sorgissin preguntes de les que no permeten dormir. Una d'elles té el seu origen en el fet que fa anys que em vaig adonar (tampoc no cal ser gaire observador) que no hi havia velles que es diguessin Vanessa. Menys encara al nostre país, on és un nom que difícilment es troba en noies nascudes abans dels anys vuitanta del segle XX i que té, a més, connotacions de classe baixa (que ningú no s'ofengui, només constato una realitat).

Aquesta és la primera Vanessa de la història. És de les poques ocasions en què podem saber amb seguretat qui és la persona que va dur un nom per primera vegada. Com he dit, no és un nom gaire antic, i el porten celebritats com la Vanessa L. Williams, la Vanessa Paradis o la Vanessa Redgrave, essent aquesta última la de més edat (73 en aquests moments).

Als Estats Units és un nom molt popular, però si anem enrere en el temps (no gaire), el trobem per primera vegada entre els 1000 més posats el 1950, per tant en una època relativament propera era una raresa fins i tot en aquell país. Que sí, que tres anys després ja constava entre els 200 primers i a partir de 1977 ja no va baixar del Top 100, però el que vull dir és que és un nom bastant nou i no té orígens romans, grecs, etruscos ni mitològics, per exemple. D'on surt, doncs?

Se'l va inventar un senyor. Sí, com ho llegiu. L'escriptor Jonathan Swift (1667-1745) el va introduir en un poema de 1713 anomenat Cadenus and Vanessa, tot i que es va publicar el 1726, i l'havia inventat inspirant-se en el nom de la seva pupil·la Esther Vanhomrigh, la relació personal amb la qual es retrata al poema. Com? Agafant el "van" i posant-lo davant d'"essa", un diminutiu d'Esther popular en aquella època. També s'especula amb que es podria haver inspirat en Vannozza dei Cattanei, que va viure de 1442 a 1518 i era la senyora del Papa Alexandre VI, nat a Xàtiva amb el nom de Roderic de Borja.

La infanta Carlota és morta

2010-01-09T19:15:00.003+01:00

L'altre dia em va venir la inspiració del que seria el primer missatge al bloc en moltes setmanes: el nom del carrer de Josep Tarradellas de Barcelona, antigament Infanta Carlota i encara conegut d'aquesta manera per molta gent, fins i tot jove o relativament jove. I em fa gairebé tanta ràbia com que la plaça que hi ha al capdamunt, Francesc Macià, encara arrossegui en l'imaginari col·lectiu el nom de Calvo Sotelo.

Oficialment Carlota Joaquima d'Espanya (1775-1830), aquesta senyora va ser reina de Portugal com a consort, era filla de Carles IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma i tenia parentesc amb unes quantes cases reials europees, com era i és habitual. Va tenir nou fills després de casar-se amb Joan VI de Portugal, entre ells dos que van ser reis d'aquell país, però la seva filla més destacada va ser Maria Isabel de Bragança, la famosa Isabel II que va morir als 21 anys però que es va casar amb Ferran VII (curiosament Isabel I, la Catòlica, també es va casar amb un Ferran) i que va donar nom a una de les faccions enfrontades a la Primera Guerra Carlista.

Es veu que Carlota Joaquima era d'allò més ultradretana, i no va tenir cap paper gaire destacat durant la seva vida, a banda de parir la segona Isabel més famosa de la història reial de l'imperi espanyol, però curiosament el 1929 es va posar el seu nom a una avinguda de Barcelona. De 1931 a 1939, en temps de la II República, aquest carrer es va dir Bernat Metge, però amb la victòria dels franquistes es va recuperar tan conservadora figura per al nom del carrer i es va mantenir fins el 1988. Sí, ho heu llegit bé, fins el 1988. En farà 22 anys.

Aquest senyor, l'exMolt Honorable Josep Tarradellas i Joan (1899-1988), President de la Generalitat a l'exili de 1954 a 1980 (els últims 3 anys ja a casa) i marquès de Tarradellas nomenat pel rei Joan Carles I des de 1985, li va "prendre" el lloc a l'antiquat personatge històric de la Carlota i dóna nom des de 1988 al carrer que va de la Plaça de Francesc Macià a la Plaça dels Països Catalans i que fa de frontera entre els districtes de Sants-Montjuïc i l'Eixample Esquerre, amb una vorera per districte.

Però sembla que la gent no s'hi acaba d'acostumar, i també n'hi ha que ho intenta dient "Infanta Carlota, ara Josep Tarradellas". Encara sort que queda ben poca gent que parli de l'avinguda del Generalísimo... Per si cal que recordem la figura de Tarradellas, a banda d'homenatjar-lo menjant unes famoses pizzes precuinades podem rememorar el seu famós "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"

He de dir, amb orgull, que aquest vídeo és a Youtube gràcies a mi, que l'he tret d'un DVD de la sèrie Dies de Transició. L'havia buscat pertot arreu i no hi era, i ara he contribuït a que un moment històric sigui a internet en forma de vídeo.

No és moc de gall dindi... però s'hi assembla

2009-12-01T17:56:00.002+01:00

Ja vaig avisar que en aquest bloc hi escriuria quan em vingués la inspiració i que podia ser molt irregular. Així ha estat i suposo que continuarà de la mateixa manera, però avui he après una cosa nova amb què aniré a dormir avui i la volia compartir amb vosaltres.

Sovint faig servir l'expressió calcada del castellà "no és moc de gall dindi", que en anglès és "it's not peanuts", i a còpia de fer-ho he deixat de considerar-ho una broma de les que m'agraden a mi (aquelles de calcar expressions d'un idioma en un altre encara que no estiguin acceptades) per incorporar-ho al meu repertori d'expressions. Doncs bé, el moc del gall dindi és això tan bonic:

Aquesta cosa tan fastigosa de color vermell que sempre penja però que té una forma diferent segons l'exemplar de gall dindi que mirem. No sé per què es considera que una cosa que no és moc de gall dindi és una cosa a tenir en compte, perquè el moc del gall dindi no és ni important ni no important, simplement fa angúnia.

Avui, per motius de feina, he buscat si l'expressió existia en català, per saber si en realitat l'estava fent servir bé o no, dubte que de tota manera no m'hauria fet deixar d'emprar-la, i he descobert que, com a mínim, sí que existeix un moc de gall dindi en català, a banda de l'antipàtic apèndix del pobre animal.

Sí, és una polygonum persicaria, una planta que a casa nostra es coneix popularment com a moc de gall dindi. Per tant, sí que existeix en català aquesta expressió, encara que potser no amb l'ús que se li dóna en castellà i que jo he adoptat sense cap mena de complex.

Què se n'ha fet de l'Urkel?

2009-11-17T18:26:00.004+01:00

Una de les coses que més preocupen la ciutadania és on han anat a parar aquells personatges que durant anys van formar part de la seva vida i, de sobte, en van desaparèixer tot deixant un buit difícil de tornar a omplir. Un dels personatges de què parlo és el de l'Steve Urkel, protagonista de la sitcom nord-americana Family Matters, coneguda a l'estat espanyol com a Cosas de Casa.

Doncs bé, l'entranyable i al mateix temps empipador Urkel va ser interpretat per l'actor Jaleel White entre 1989 i 1998, que es diu aviat. Havia fet algun paper petit per a la petita i la gran pantalla, però va quedar encasellat per sempre amb el seu personatge més famós. Que, per cert, havia de sortir només en un episodi, però va agradar tant que es va quedar a la sèrie.

Aquí el tenim el dia que va conèixer en Carl Winslow, el pare de la seva estimada Laura, que després d'allò va haver d'aprendre a viure amb la presència constant d'aquell marrec que li feia perdre la paciència amb extrema facilitat.

En un anunci de televisió, parlant normal. I més enrere, quan encara no era famós, el 1984 (quan tenia 8 anys), va fer un anunci d'Oreo:

Tornant al personatge de l'Steve Urkel, va aconseguir tanta popularitat que fins i tot va fer algun cameo a la sèrie Full House (Padres Forzosos):

No es va estar tampoc de sortir, tot i que amb un personatge diferent, a l'altra gran sitcom de negres, afroamericans o gent de color, dels 90, El Príncep de Bel-Air:

Això passava el 1995, a la sisena temporada de la sèrie, i com es pot veure hi havia certa conya amb la manera de fer de l'Steve Urkel, malgrat que durant la major part de l'episodi parla seriosament. Una faceta no tan coneguda d'en Jaleel White és la d'actor de doblatge, per exemple com a veu habitual d'en Sonic als dibuixos animats protagonitzats per la mascota de Sega:

També va aparèixer en un episodi de la sèrie Boston Legal el 2007, ja fora del que era el personatge de l'Steve Urkel. En cinema, el més conegut que ha fet ha estat un paper a Dreamgirls, molt recomanable pel·lícula de 2006:

El que està fent ara, televisivament parlant, és la sèrie Road to the Altar:

En Jaleel White, doncs, ha fet força feines, tant a la televisió com al cinema, encara que la majoria no ha sortit dels Estats Units. Ara, per a ell hi ha hagut vida després de Family Matters, més enllà del rumor que afirmava que havia mort d'una sobredosi, de sida o per suïcidi, segons la versió. L'única persona que va morir va ser l'actriu que feia de Myra (la xicota de l'Urkel temporalment), la Michelle Thomas, víctima d'un càncer d'estómac uns mesos després d'acabar la sèrie. Així doncs, l'Urkel actualment té 32 anys i és més o menys així:

El que ens deixen els anys 2000

2009-10-31T07:53:00.010+01:00

Estimats lectors, no sé si us n'heu adonat o no, però d'aquí a dos mesos s'acaba no només l'any 2009, dolent per diversos motius, sinó també la dècada dels anys 2000. Això no és com el tema dels mil·lennis, que sempre hi ha discussió sobre si comencen l'any que fa 1000 o el que fa 1001, no. Està clar que l'any que ve comença la dècada dels anys 10 del segle XXI.

El decenni que s'acaba no té en els nostres cors el valor sentimental que hi tenen sens dubte els anys 80 i 90, però potser amb el temps també el tindrà. Sigui com sigui, ens deixa una sèrie de coses que m'agradaria repassar, i segur que me'n deixo.

Hi ha molts àmbits analitzables, però no tenim ni el temps ni l'espai que caldrien per fer-ne un estudi exhaustiu, de manera que parlaré d'unes quantes coses intentant tocar diverses esferes. En primer lloc, en matèria de televisió s'ha produït el punt àlgid (dins la teleescombraria) dels reality shows:

Al principi feia gràcia i tot, però se n'han fet tantes edicions i tantes variacions que fa molts anys que cansa com poques coses. Crec que cal destacar també les impressionants produccions televisives americanes pel que fa a sèries (CSI, The Sopranos, 24, Six Feet Under, Prison Break, Lost...), que ens poden agradar més o menys però cada cop són de més qualitat, fins al punt que molts actors de Hollywood hi actuen perquè saben que els donarà més fama, prestigi i calers que fer la pel·lícula de torn.

I esclar, les productores d'aquí s'han hagut de posar les piles i oferir productes de més qualitat, encara que fos només pel que fa a fotografia o un petit detall com la manera de presentar els crèdits. I en cinema, a banda d'un coneixement cada cop més gran d'altres mercats com l'asiàtic o l'europeu, el de Hollywood ens ha ofert unes quantes bones pel·lícules que algun dia es recordaran com a "cine dels 2000". Alguns exemples, i com que no m'hi caben tots permeteu-me que posi pel·lícules que m'han agradat a mi i que al mateix temps són conegudíssimes per tothom, són Gladiator, A.I. Artificial Intelligence, Lost in Translation, Million Dollar Baby, Kill Bill vol.1 i vol.2, Match Point o The curious case of Benjamin Button.

Uaaah! La pell de gallina! No podem oblidar tampoc nous clàssics de la comèdia com les American Pie (la primera és de 1999, però) o la saga iniciada amb Meet Her Parents. Però també, com deia, hi ha hagut moltes pel·lícules asiàtiques de gran qualitat que afortunadament han arribat a casa nostra, com per exemple Dolls, Old Boy, 3-Iron... I pel que fa a l'animació, la lluita entre Dreamworks i Disney Pixar ens ha deixat films de grandíssima qualitat, com la trilogia Shrek, Buscant en Nemo, Els Increïbles, Wall-E o Up:

En aquest tràiler veiem també referències a les pel·lícules que deia, i és que aquesta dècada ha significat també el punt àlgid del cinema d'animació per ordinador. I passem a la música, potser la cosa que, juntament amb la moda, fa més reconeixible un decenni. Aquests són alguns dels temes més exitosos de la dècada, i com que s'ha de fer una sempre injusta tria almenys intentaré posar-ne dels que m'agraden a mi, tot i que n'hi haurà algun que per força toca, sense que m'agradi gaire:

Lady Marmalade, de Christina Aguilera, Lil' Kim, Pink i Mya.

Where is the love?, dels Black Eyed Peas.

American Idiot, de Green Day. He hagut de posar un vídeo amb la imatge fixa perquè era l'únic en què no se censurava la paraula "fuck".

Jenny from the Block, de la Jennifer López.

Halo, de la Beyoncé. Un clàssic immediat.

Umbrella, de la Rihanna.

My hips don't lie, de la Shakira. Sí, aquesta era la que no m'agradava.

Vertigo, d'U2. I per acabar amb la música, que m'hi podria estar hores, la cançó del 2009 sense discussió possible, Viva la Vida, de Coldplay:

Ah, que no és el videoclip oficial, aquest?

Pel que fa a la moda, no en donaré un punt de vista professional, perquè no hi entenc ni un borrall, de roba, però sí que s'aprecien alguns patrons a l'hora de vestir-se o decorar-se el cos la gent. Els 2000 han estat uns anys en què, per exemple, s'han estès entre la població de totes les esferes els tatuatges i els pírcings. Abans eren cosa d'uns quants, mentre que ara ja no mirem cap persona tatuada o plena de pírcings com si fos un extraterrestre. Però bé, hi ha d'altres coses a destacar dins la moda:

El tanga va començar a veure's pertot arreu a principis de la dècada, però ja fa uns anys que va passar de moda i han tornat les calces de tota la vida. La diferència amb els noranta és que els pantalons ara es porten molt baixos, i si amb tanga l'efecte de tot plegat era curiós, amb calces de les de sempre el que passa és això:

El que també va estar de moda és el mateix, pantalons molt baixos, però caiguts i per a nois, que deixaven a l'aire els calçotets al complet. Ha de ser incomodíssim caminar així.

I acabo amb la roba parlant d'un invent que si es fa servir bé no és mala idea, però hi ha gent que no sap quan l'ha de fer servir i quan l'ha de deixar a casa. Primer mirem d'on ve:

Ara les samarretes de tirants tenen els tirants força diferents d'abans. I esclar, com que les tires dels sostenidors de sempre feien lleig (collonada com una catedral, sempre que no siguin blancs queden bé i tot), s'havien d'inventar els sostens creuats:

Si tan dolent no és, el que passa és que quan es porta un top sense tirants, per exemple, portar aquests sostens a sota queda horrorós, perquè es veu tota la part gruixuda i fa lleig. Sembla que a ningú no li quedin ja sostens normals...

En fi, els anys 2000 també han vist estendre's l'ús d'internet a totes les llars, i gràcies a això també han nascut i evolucionat instruments que formen part de la nostra vida tant com qualsevol altra cosa, i que en comptes d'anomenar posaré en forma de fotos:

També s'ha generalitzat, i fins a límits exagerats, l'ús dels telèfons mòbils. Ara tothom en té com a mínim un, i l'edat en què els nens comencen a tenir cel·lulars cada cop és més baixa. El més preocupant és que molta gent ha renunciat al telèfon de tota la vida, amb el qual pot trucar sense pagar més, gràcies a les tarifes planes que ofereixen totes les companyies, a canvi de tenir només mòbil i que per a qualsevol comunicació hagi de pagar una quantitat de diners aparentment petita, però que va sumant de manera implacable.

El que també ha sortit en aquesta dècada són els diaris gratuïts. No n'hi ha cap que ofereixi gaire qualitat, tiren cap als titulars-espectacle amb to poc seriós, com si fossin col·legues nostres, i passen per alt faltes d'ortografia, especialment a l'única pàgina en català que acostumen a tenir, però es diu que han contribuït a fomentar la lectura entre la gent que no s'hauria comprat mai un diari.

En el camp de l'entreteniment, els videojocs han superat qualsevol altre mitjà pel que fa a beneficis econòmics per a les empreses, i també s'han implantat més consoles que mai a les llars de la gent. Els videojocs en sí han evolucionat espectacularment i s'han convertit gairebé en produccions cinematogràfiques, sobretot en els darrers anys, en què s'ha perfeccionat el disseny en tres dimensions. Com a exemple d'aquest gir cap a la manera de fer del cine, un tràiler de l'episodi extra del Grand Theft Auto IV anomenat The Ballad of Gay Tony, exclusiu de la Xbox 360:

I ara sí, per acabar, a nivell històric els 2000 quedaran com la dècada de l'11-S i les guerres de l'Afganistan i l'Iraq, l'arribada de l'euro, l'11-M, la mort del Papa Joan Pau II, el 7-J a Londres, la retirada de Fidel Castro, l'elecció d'Obama com a primer president negre dels EUA o la crisi econòmica mundial.

Així doncs, encara que no ens n'adonem perquè encara hi som, ha estat una dècada, com totes, plena de coses que la identifiquen i que ens faran recordar-la un cop hagi passat. No crec que ens faci posar tan nostàlgics com la dels 80, però qui sap si d'aquí a 30 anys no tornaran els pantalons caiguts...

D'on ve la paraula "júnior"?

2009-10-08T23:15:00.007+02:00

Estic segur que tothom que llegeixi aquesta entrada deu haver sentit i llegit la paraula "júnior" una pila de vegades. Segurament també sabrà què significa, i quan es fa servir, però... ens hem aturat mai a pensar d'on ve, tot això? Com es fa servir exactament? N'hi ha usos alternatius?

Això és el que em preguntava jo i vaig voler-ho investigar una mica, amb uns mètodes d'estar per casa, com la majoria de les coses que escric, per què us hauria d'enganyar?

En primer lloc, "júnior" ve del llatí "junior", que és el comparatiu de "juvenis" i per tant significa "més jove". El contrari és "sènior", del llatí "senior", comparatiu de "senex", i per tant "més vell". Malgrat aquest origen llatí, els que fan servir actualment la paraula són els anglosaxons, especialment els dels Estats Units, per diferenciar dues persones de la mateixa família que duen el mateix nom de pila i el mateix cognom, independentment de si el segon nom coincideix o no. També és habitual als països de parla portuguesa, i de fet molts futbolistes brasilers han estat coneguts amb el sobrenom de "Júnior".

A casa nostra també tenim una manera d'indicar-ho, i és amb el "pare" i el "fill", tal com en francès es fa amb "père" i "fils". Un cas il·lustre a Catalunya és el de l'arquitecte Ricard Bofill, i el seu fill Ricard Bofill, fill. Però el "júnior" pròpiament dit l'emprem únicament quan es tracta d'anomenar determinades categories en esports o competicions en general segons l'edat dels participants.

Conflictes

Un dels conflictes que es poden produir és que un, posem per cas, Gerald McGregor, Sr. mori, i llavors el seu fill Gerald McGregor, Jr. pot continuar tota la vida com a júnior o pot adoptar el "sènior". Si tria la segona opció, i és d'una família que segueix l'estranya tradició que les dones siguin "la senyora de..." i tot seguit el nom i cognom del marit, es trobarà amb què la seva dona es dirà Mrs. Gerald McGregor, Sr. i la seva mare, vídua, també.

El personatge de The Sopranos Corrado Soprano, Jr., anomenat sempre "Junior" malgrat l'edat que té. Li ha quedat fins a tal punt que els seus nebots l'anomenen "Uncle Jun".

Per cert, he escollit el nom de Gerald McGregor perquè l'exemple que donava la Wikipedia sobre aquesta qüestió era el típic John Smith i no volia copiar-me tant, si bé no amago que la informació l'he tret de la coneguda enciclopèdia oberta.

Alternatives

A banda del tema del "júnior", els estadounidencs també tenen un altre costum alternatiu, que és el de posar números romans en comptes de la paraula que avui ens ocupa, o sigui Gerald McGregor, Gerald McGregor II, Gerald McGregor III, etc. Tot i així, no és gaire comú que hi hagi més de tres generacions on es repeteixi el nom i no se sol recórrer a números més enllà del tercer.

L'avantatge d'aquest sistema és que es poden numerar els que es diuen igual que un avantpassat immediatament anterior sense que sigui necessàriament el seu pare, per tant funciona entre oncles i nebots. El "júnior" és exclusiu dels fills (que no les filles, per cert, ja que les dones no acostumen a fer servir aquest sistema).

El desavantatge és que si et posen numerals al nom és molt possible que també recorrin a la tradició de posar-te un sobrenom relacionat amb el teu número, Chip o Bud en el cas dels que tenen el II i Trey en el cas del III. Però el "júnior" té el desavantage de poder esdevenir directament el teu sobrenom i que tota la vida et diguin "Júnior" i el teu nom real no serveixi per a res.

Famosos que duen el sufix "Jr."

Són diversos els artistes famosos que duen el sufix "Jr.", vegem-ne alguns:

Cuba Gooding, Jr.

Robert Downey, Jr.

James Pickens, Jr.

Satanàs Cor Petit, Jr.

D'altres, en canvi, han preferit no dur-lo, com és el cas de l'actor Robert DeNiro, fill de Robert DeNiro, Sr. El que ja em sembla que és per cagar-s'hi és el cas d'en George Foreman, l'exboxador, que va triar per als seus fills el sistema numeral. De fet, el més gran dels 10 que té es diu George, Jr. I els quatre següents (a l'home se li'n va anar la pinça, com veurem, però almenys entenia que el Jr. comptava com a II) tenen els noms de George III, George IV, George V i George VI.

I aquest és el cartell de la pel·lícula Junior, on l'Arnold Schwarzenegger interpretava un home que... es quedava en estat!

El nostre amic, l'esternut

2009-09-22T18:12:00.010+02:00

He de reconèixer que avui no sabia de què parlar. Però com que tinc inaugurada des de l'últim dia la secció del cos humà he pensat en coses que fa el nostre cos que no estiguessin del tot clares, i m'ha vingut al cap l'esternut, envoltat per tots els seus misteris i mites.

Hi ha coses que sap tothom, per exemple el fet que l'esternut (acció i efecte d'esternudar) és una expulsió sobtada d'una gran quantitat d'aire pel nas i la boca alhora. Les causes poden ser algunes al·lèrgies, irritació per un agent extern com podrien ser el pebre o un producte químic, els refredats o els virus i, també, una reacció a la llum intensa.

A continuació un divertit anunci australià sobre la necessitat de vacunar-se de l'anomenada Grip Nova o Grip A:

És bastant desagradable, però també curiós perquè podem veure esternuts a càmera lenta i ser més conscients del valor d'apartar-se del davant d'algú que és a punt d'esternudar. Hi ha esternuts de tota mena, depèn de la persona i del moment. Entre altres hi ha els meus, que són bastant sorollosos, i els de la gent que sembla que intenti reduir-ne l'impacte, que a mi personalment em fan patir perquè penso que els rebentarà el cap de l'esforç.

També és típic que tinguin el que s'anomena "la torna", un segon esternut com a reacció a l'aspiració d'aire després del primer, i en segons quins casos seguit d'un reguitzell de rèpliques. Conec algun cas d'esternuts petits, poc sorollosos, però que van acompanyats de fins a disset repeticions ràpides.

Els animals, no tots, també esternuden, i de vegades amb una intensitat que espanta els que els envolten, encara que siguin de la mateixa espècie i família, com en el següent vídeo:

Els esternuts estan envoltats de curiositats i misteris. Una de les preguntes de la humanitat, sovint present als power points que ens envia la gent per e-mail, és per què som incapaços de mantenir els ulls oberts quan esternudem. La resposta sembla ser que és perquè els nervis que controlen els ulls i el nas estan relacionats i els estímuls que rep un d'ells acostumen a influir en l'altre. Es diu que també serveix per evitar l'ejecció dels globus oculars, que segurament succeïria si ens forcéssim a mantenir els ulls oberts.

Hi ha gent que és artista de fer-s'ho venir expressament, com la del següent document:

També hem de saber que cal anar amb compte, que quan esternudem, a banda de tancar els ulls (molt perillós al volant) obrim esfínters, i poden passar coses com aquesta:

És bastant clar que es tracta d'una situació recreada i falsa, però és ben possible. També hem d'anar amb compte perquè a prop de segons què és poc recomanable esternudar, i si no que l'hi preguntin a en Woody Allen:

Segurament per fer la pel·lícula van fer servir farina o detergent, però si la coca valgués 2.000 dòlars l'onza com deien els personatges... seria per matar-lo!

A més, els esternuts, igual que molts cops vénen sense que sapiguem per què, sense estar refredats ni haver inspirat pebre (jo mateix l'altre dia no parava d'esternudar entre la sortida del metro i la porta de casa), tenen la característica de venir de sobte, i a molta velocitat. Diuen que l'aire expulsat va de 110 a 160 quilòmetres per hora. Tots aquells mocs, doncs, per autopista haurien d'agafar el carril de l'esquerra.

Recuperant la causa de la reacció a la llum brillant, es veu que passa a una de cada sis o quatre persones, i en la majoria dels casos a gent blanca. A més, es veu que és hereditari. El que un aprèn (per això vaig crear aquest bloc)... Pel que sembla, encara que a la vida quotidiana aquestes persones puguin anar fent amb normalitat, és un defecte d'un dels nervis, i els impedeix fer feines com ara pilotar un avió, sigui comercial o militar, perquè es passarien l'estona esternudant i posant en perill el passatge o la missió, segons el cas.

Recordeu el personatge de la Lunch, de Bola de Drac? Canviava de personalitat (i color de cabells) cada cop que esternudava. Passava de dolça a agressiva i viceversa quan era víctima d'aquest reflex, i això donava peu a una sèrie d'escenes divertides que amb el temps es van perdre, primer perquè va arribar un moment que sempre estava rossa (i suposadament agressiva, però al final molt més mansa que al principi), i després perquè va deixar de sortir abans de la meitat de la sèrie.

I ara un tema que no podem deixar de banda: els esternuts provoquen reaccions als altres, és socialment obligat dir-li alguna cosa a la persona que esternuda, i a cada país es reacciona d'una manera, diferent (no només idiomàticament parlant) però al mateix temps semblant a la dels altres llocs. A casa nostra hi ha la versió religiosa, el "Jesús", i la laica, "Salut", i a la resta del món depèn de la religiositat de cada lloc, però als països musulmans sempre es diu alguna cosa relacionada amb Déu (Al·là, concretament), als anglosaxons "God bless you" o simplement "Bless you", a Alemanya "Gesundheit" (que vol dir "salut" i que curiosament també hi ha qui ho diu als països angloparlants), als països eslaus sempre es desitja salut, i en d'altres la persona que esternuda fins i tot demana perdó.

A banda del que es diu o el que es deixa de dir, hi ha certs costums arrelats a l'esternut, des de fa segles. En alguns casos es consideraven senyals de profecies dels déus, com a l'Antiga Grècia; en d'altres significava que el que s'acabava de dir era cert, com a Eslovènia o Hongria; a l'Índia i al Paquistan es creu que té relació amb el fet de pensar en un ésser estimat o que aquest ésser pensi en la persona que esternuda; i al Vietnam i al Japó, entre altres llocs de l'Extrem Orient, hi ha la creença que quan algú esternuda és que hi ha algú altre que parla d'ell, com es veu molt sovint al manga i l'anime.

Es veu que la millor manera d'esternudar és fer-ho a la part interior del colze de les mànigues, perquè així els gèrmens es queden allà. Si ens tapem amb les mans els anirem deixant en tot allò que toquem, cosa que ajudarà a la propagació, per exemple, de la Grip A, i si directament enviem la pluja a la persona que tinguem al davant no només podem fer que es posi malalta, sinó que li estarem fent una marranada en tots els sentits.

Les dones també fan caca

2009-09-18T20:13:00.001+02:00

El títol és prou expressiu i un xic escatològic, a més d'alarmista. Però hem de ser persones obertes de mira i entendre que sempre es poden aprendre coses noves, que no tot el que donàvem per sabut ho sabem realment. Per una banda és una de les coses bones de l'ésser humà, la inquietud per aprendre, però per l'altra, al mateix temps, és una de les seves malediccions, perquè si ens aturem a pensar-hi ens adonarem que mai no podrem saber totes les coses que voldrem saber.

El cas és que investigacions recents apunten a que s'ha iniciat una tendència, entre les dones, a produir excrements. Sabíem que feien pipí, perquè acostumen a tenir-ne ganes més sovint, tenen menys capacitat per aguantar-se i hi van en grupets de com a mínim dues persones, però no teníem constància que també caguessin. Si ho feien, i pel que sembla ho fan, ho duien a terme d'una manera tan discreta i subtil, sense deixar rastre, que als homes ens era impossible adonar-nos-en. Però amb els anys van començar a arribar senyals alarmants:

Podríem pensar que és una broma de l'equip de realització, que el so està afegit després, però la reacció de les dones presents ens indicaria més aviat que l'espetec és real i que una d'elles, en principi la professora de la classe d'aeròbic, n'és la causant. Sigui com sigui, se'n van donar més casos, aquest cop a Europa:

Aquesta fa un moviment brusc i se li escapa el pet. És clarament d'ella, en aquest cas no n'hi ha dubte. Li fa gràcia, però la cosa és preocupant. Significa, vistes les proves, que hi ha activitat intestinal en les dones i fins i tot s'especula amb la possibilitat que facin cacones. El següent vídeo també és d'un pet. Aviso que pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.

Recupereu la respiració. Sí, és una dona que es tira un pet dins un jacuzzi, concretament en una de les edicions de Big Brother als Estats Units, i el pet ve amb sorpresa. El que s'anomena popularment "un pet amb cua". Si algú de vosaltres surt amb què ja sabia (me'n ric) que les dones cagaven i que per tant no se n'anirà a dormir havent après res de nou, li diré que, suposant que fos tan visionari que ja s'ho esperés, com a mínim estic segur que no havia vist mai ningú tirar-se un pet amb cua dins l'aigua. Per sort, en ser un programa de televisió que ho estava gravant, tenim aquest document de valor incalculable. I és que, senyores i senyors, diuen que caga el rei, caga el Papa, però de cagar ningú no se n'escapa.

L'altre Josep Guardiola

2009-09-17T17:57:00.004+02:00

Pel títol ja us podeu imaginar que no parlo de l'actual entrenador del Barça, aquell home en què ningú no confiava quan va arribar del Barça B com a opció d'emergència després que l'entitat no aconseguís fitxar cap entrenador mediàtic i que al final ens ha donat 5 títols de primer ordre, en el que és sens dubte la millor època de la història del F.C. Barcelona. No, parlo de l'altre Josep Guardiola, també conegut a les Espanyes com a José Guardiola.

Parlo d'aquest...

...Que també és aquest.

José Guardiola va néixer a Barcelona, no pas a Santpedor, el 1930 i encara viu. Amb el sobrenom de "El crooner de España" és un cantant de balades especialitzat en versionar al castellà cançons en altres idiomes, però també té producció pròpia com la coneguda "Di, papá", i ha cantant igualment, tot i que menys, en català. De fet, ha treballat sobretot en la llengua de Cervantes, i se l'acostuma a anomenar José, més que Josep, tal com l'entrenador del Barça el coneixem més aviat com a Pep.

Va tenir molt d'èxit sobretot als anys seixanta (va obtenir un dotzè lloc al Festival d'Eurovisió del 63), i fa un parell d'anys va celebrar els seus 50 anys en actiu amb el disc la portada del qual és la segona fotografia que he posat. A més, té el rècord europeu de cançons enregistrades, amb 540. Escoltem-lo:

Bé, ja veieu que aquest bloc serveix per a aprendre sempre alguna cosa, i com a mínim em serveix a mi, ja que mentre busco informació aprenc un fotimer de coses. En aquest cas m'ha sobtat molt una dada: les semblances entre aquest cantant i el míster del que està considerat ara com a millor equip del món acaben amb el nom, i és que en Pepe Hucha (un altre sobrenom de l'artista) és la veu d'un dels himnes que ha tingut l'Espanyol, el de 1975 a 1981! Es veu que és perico de tota la vida i ha viscut alguna anècdota graciosa amb la coincidència del nom.

Disculpeu la mala qualitat del so. Per cert, l'himne és bilingüe, una absurditat que jo, personalment, mai no entendré. O sigui, parla el que vulguis, però no barregis perquè empobreixes.

Per què l'Espanyol es diu "Espanyol"?

2009-09-16T16:51:00.002+02:00

No em refereixo al nom que considero incorrecte (ja en parlaré un altre dia) d'un dels idiomes amb més parlants del món, sinó a una entitat esportiva de la ciutat de Barcelona coneguda principalment per la seva secció de futbol. Un equip que em cau igual de malament que el Madrid, però que considero que ha d'existir i ha d'estar habitualment a Primera, amb temporadetes a Segona, pel bé de l'interès que sempre tenen els seus derbis amb el Barça, com també m'agrada que existeixin l'esmentat Reial Madrid o el Chelsea (i, a partir d'avui, segons com vagin les coses potser també l'Inter de Milà).

No pretenc fer una història d'aquest equip, però com que parlo del seu nom m'he de referir, per força, a la seva fundació i al seu primer escut, que veiem aquí reproduït. El club va néixer el 1900 i, com que el Barça va ser fundat i estava format per estrangers, en contraposició, el nou equip va triar el nom de Club Español de Fútbol. Per què? Perquè a diferència del Barça, els seus jugadors eren catalans, amb dos bascos i un andalús. Sí, segur que heu pensat el mateix que jo: per què no van triar el nom de Club de Futbol Català?

Deixant de banda que el seu nom naixia de la ràbia contra el Barça ja abans de la fundació, que avui tinguem un segon equip de la ciutat (i ara tampoc això, que són de Cornellà!) amb un nom tan poc català té els orígens que explico, i no me'ls invento ni els tergiverso. Tot i que porten els colors dels Almogàvers des de fa molts anys, se sentien tan espanyols que al principi, a banda de dir-se així, tenien un escut que era bàsicament la bandera rojigualda amb les sigles i prou. O potser era el típic autoodi o la por catalana de dir al món el que som? Si el Barça es deia F.C. Barcelona malgrat que estava format sobretot per anglesos, suïssos i alemanys, per què no es podia dir Català, l'Espanyol?

Una cançó més influent del que sembla

2009-09-15T17:17:00.007+02:00

Mentre pensava en la possibilitat de fer un article algun dia sobre la mítica cantant Jeanette he trobat un tema del que m'agradaria parlar abans. Es tracta de la seva llegendària cançó "¿Por qué te vas?", amb el seus orígens, altres interpretacions i la influència que va tenir i encara té al món de l'entreteniment. Comencem, però, amb el tret de sortida:

Aquí la tenim, cantant una cançó composta per José Luís Perales. El tema va néixer el 1974, però ignoro si el vídeo és d'aquell any. Ara, en té tota la pinta, pel que sé. Doncs bé, va ser un èxit espectacular de la noia que, de petita, ens havia cantat "Soy rebelde", ara crescudeta, amb 23 anys. Parlar de la seva història és una cosa que faré un altre dia, avui la protagonista és la mítica cançó. Una cançó que va passar a formar part de la banda sonora de la pel·lícula de 1976 Cría Cuervos, de Carlos Saura:

La pel·lícula va obtenir els premis del jurat dels festivals de cine de Cannes i Berlín, que no és moc de gall dindi, i va triomfar arreu d'Europa, com es pot comprovar en aquest vídeo:

Als anys setanta ja va ser versionada en rus pel grup Vesyolie Rebyata (Nois Alegres), però per desgràcia no n'he pogut trobar cap vídeo. Als vuitanta, si no em falla el càlcul, va tenir una versió en finès amb la veu de Tuula Amberla:

I el seu compositor original, en Perales, la va voler interpretar amb un toc lolailo en algun moment dels anys noranta, si hem de fer cas de l'estètica d'aquest vídeo que, per altra banda, és de mala qualitat:

I fora d'Europa també va acabar triomfant, com és el cas del grup brasiler Pato Fu, el 1996:

La van deixar en castellà, en aquesta ocasió, però. Un any després, i en el mateix idioma per motius obvis, el grup mexicà Aurora y la Academia la va cantar:

No m'agrada gens, aquesta versió. Tampoc la brasilera. Bé, el 2001 en Perales va oferir una nova visió del tema, més seriós, tornant a la malenconia que tenia originalment:

El 2006 hi va tornar, aquest cop amb l'Amaia Montero, la que va ser la veu de La Oreja de Van Gogh:

I l'any passat va ser un boom a Puerto Rico després que una companyia publicitària argentina la fes servir en un anunci per a Toyota. Per llogar-hi cadires:

Retrocedint al 2005, i ja no us emprenyo més, vam tenir-la versionada al musical (perquè és un musical) Los dos lados de la cama, seqüela de El otro lado de la cama:

Sé que queda estrany que tingui subtítols en xinès, però no he trobat el vídeo sense cap mena de subtítol i crec que valia la pena posar la versió amb imatges, no la de l'àudio pur amb una foto estàtica de la portada del CD de la pel·li.

En fi, una cançó que sempre m'ha agradat, des de petit, d'aquelles que posen els pèls de punta o la pell de gallina, com es vulgui interpretar.

L'estranya història de Guruceta

2009-09-14T23:01:00.010+02:00

Encuriosit per la notícia que el Madrid havia fitxat l'exàrbitre (en realitat àrbitre de baixa) Carlos Megía Dávila per donar-li un càrrec a l'entitat amb l'objectiu de dur les bones relacions amb els àrbitres, cosa molt necessària tenint en compte que en general l'equip blanc no compta amb les simpaties dels col·legiats, he llegit que aquest senyor, que es veu que haurà de retirar-se de la feina d'àrbitre definitivament (només faltaria!), té un premi Guruceta, un guardó que es dóna al millor àrbitre de cada temporada.

Això m'ha sobtat molt, perquè en Guruceta és el malparit que ens va eliminar de la Copa del Rei del 69 xiulant un penal inexistent (per una falta fora de l'àrea), i a sobre era al Camp Nou i contra el Madrid. En aquest vídeo parlen del tema:

I és llavors quan he pensat: "per què hi ha un premi amb el nom d'aquest àrbitre?". I he buscat informació sobre la seva vida. Emilio Carlos Guruceta Muro va néixer al País Basc el 1941 i va xiular per primera vegada a la màxima categoria el 1969, i va ser aquella temporada quan va fotre la gran cagada que el va fer famós. A més, el Barça el va recusar (paraula que vaig aprendre fa poc, ja que vam estar sospesant, amb el meu equip de futbol sala amateuríssim, la possibilitat de recusar algun àrbitre) per no tornar-lo a tenir d'àrbitre, fins que el 1985 es va abolir aquesta norma.

Resulta que tres equips més el van recusar, per tant la cosa no començava bé. Malgrat que en ple franquisme ja anava bé que el Madrid guanyés encara que fos amb trampes, sorprenentment va ser sancionat 6 mesos. Però ell no va abandonar i va arribar a ser fins i tot àrbitre internacional el 1974, i el 1979 va expulsar tots els jugadors de la selecció del Paraguai en un partit contra Corea del Sud. Una altra excentricitat, doncs.

Una mica abans d'això, el 1978 va estar de baixa per lesions a causa d'un accident de trànsit i més endavant va demanar una excedència per, entre altres coses, obrir una empresa a Elx. L'últim partit que va arbitrar va ser un Espanyol-Mallorca, el 1987. I quatre dies després va morir en un accident de trànsit a Fraga, a la Franja de Ponent, juntament amb el jutge de línia Eduardo Vidal Torres, a més de quedar ferit el també àrbitre Antonio Coyes Antón. I és per això que el premi al millor àrbitre de cada any duu el seu nom, per absurd que sembli. Per tant, es fa perquè va morir tràgicament, no pas pels seus mèrits en vida.

Una altra dada curiosa: un germà seu també va morir d'accident de trànsit. Sumat als dos que va tenir ell... Déu n'hi do. Per cert, encara no tinc clar si es deia Emilio Carlos, com dic jo, o José Emilio, però buscant pel Google el trobes de les dues maneres, i pel que se n'explica és la mateixa persona. Un misteri més.

No te n'aniràs a dormir...

2009-09-14T14:18:00.003+02:00

...sense saber una cosa més. O això diu la dita. Pot ser que molts de vosaltres em conegueu dels meus altres blocs, que són Cementiri de Pneumàtics (de còmics i entreteniment en general) i 3 Botons i Start (de videojocs). Doncs bé, m'agrada escriure sobre les coses que em criden l'atenció i avui se m'ha acudit crear aquest bloc, la periodicitat del qual no goso aventurar, sobre qüestions que em piquen la curiositat i em fan buscar-ne informació, que compartiré amb vosaltres.

Espero poder començar avui mateix, d'aquí a unes hores, amb un tema que ja tinc pensat i que avançaré amb les paraules següents: serà sobre l'estranya història d'un dels àrbitres més famosos de la història del futbol espanyol. Què us sembla? Ja aviso que els temes seran d'allò més diversos.