dissabte, 31 de desembre de 2016

D'on ve la tradició del raïm la Nit de Cap d'Any

Mai no he promès cap mena de regularitat per a aquest blog, però sí que he manifestat la meva voluntat d'escriure-hi més. Per desgràcia, aquest 2016 la cosa no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat, i aquesta serà la primera i l'última entrada de l'any, que pel tema que toca publico precisament el 31 de desembre. 

Com ja avança el títol, del que vull parlar avui és de la tradició de menjar 12 baies o grans de raïm amb les campanades de mitjanit de la Nit de Cap d'Any, és a dir el moment en què el 31 de desembre d'un any passa a ser la matinada de l'1 de gener del següent, un moment màgic que volem compartir amb éssers estimats però que, en realitat, només és una curiositat que es produeix per la manera en què els humans vam decidir -no personalment, és clar- mesurar el temps.


A cada casa es fa d'una manera: es pela el raïm per a evitar problemes de mastec de la pell de cara als més petits i els més llepafils, es deixa amb pell per als que no tenim tantes punyetes, es fica en copes, en bols o en platets... 

Però el truc és ben senzill: cal fer un parell de mossegades i cap a dins, perquè si no és impossible que ens mengem els 12 grans d'acord amb les 12 campanades que normalment seguim a la televisió, sintonitzant el canal que prefereixi qui posa la casa o, per mandra i inèrcia, les de la primera de Televisió Espanyola, sovint amb el mític Ramón García, però poc a poc van guanyant terreny propostes com la de TV3, que normalment recorre a presentadors de telenotícies que aquell dia se'ns mostren més informals en l'actitud -paradoxalment van més arreglats que costum- o bé a personatges de programes d'humor, amb més o menys encert segons el cas. 



Un clàssic d'aquest moment és la confusió que hi ha sobre els "quarts" i les campanades en si mateixes, que generen crits i sol·licituds de silenci absolut a les taules de les cases. En realitat, tot i que els presentadors s'equivoquen sovint -i se suposa que s'ho han preparat- no té gaire complicació: primer vénen 4 tocs més fluixets i aguts i després ja comencen les 12 campanades, greus. La diferència es nota, però sempre patim.

Fins aquí res que no sapiguem, però la filosofia d'aquest blog és aprendre alguna cosa nova abans de dormir, i potser no tothom sap que, malgrat que hi estem acostumadíssims i ens sembla una d'allò més natural i invariable, el costum de menjar raïm amb les campanades del 31 de desembre a l'1 de gener és d'origen espanyol, estès a alguns països llatinoamericans per la imposició cultural que va arribar amb la conquista i el genocidi ja fa segles, i curiosament també a Hay Flat, al sud d'Austràlia, tot i que no n'he trobat el motiu.


Ara bé, en general per què ho fem, això? A Itàlia diuen que mengen llenties, però per què nosaltres, per influència dels espanyols, empassem raïm? Doncs perquè ja ho fèiem des d'abans de tenir ús de raó, i perquè des de 1962 ens animen a fer-ho des de Televisió Espanyola, abans de la qual cosa es podien seguir a la ràdio.

Bromes a banda, sembla que el costum ve de finals del segle XIX, en què la burgesia espanyola havia començar a adoptar el costum alemany i/o francès, però també burgès, de menjar raïm i beure xampany quan sonaven les campanades. Alhora, el 1882 l'alcalde madrileny José Abascal va imposar una taxa d'un duro, és a dir cinc pessetes, a qui volgués anar a veure la Cavaldada dels Reis d'Orient la tarda del 5 de gener, una mesura pensada per a impedir que la disbauxa típica d'aquest esdeveniment sortís de mare. 

Com a senyal de protesta, les classes populars van començar a parodiar el costum burgès de menjar raïm tot acudint en massa a la Puerta del Sol de Madrid a menjar raïm amb les campanades, i aquí tenim el principi de tot plegat, tant de la tradició com del simbolisme que té aquella plaça des d'on es retransmeten gairebé sempre per la televisió pública. 


Resulta, però, que sobre els anys exactes en què va començar la tradició no hi ha un consens absolut, com tampoc sobre els autèntics orígens de tot plegat. Se sap que encara trigaria uns anys a estendre's a d'altres localitats de l'estat espanyol, i una altra teoria atribueix el costum a una coincidència amb un excedent de producció de raïm d'Alacant que va tenir lloc el 1909, però en qualsevol cas a la dècada dels anys 1910 ja se celebrava, segons sembla, a tot el territori estatal.

Sigui com sigui, si ens aturem a pensar-hi és una mica trist, tant si va començar com una protesta en forma de mofa d'un costum burgès com si va ser una estratègia econòmica dels agricultors. El costum va quedar i des de llavors ho hem estat celebrant així. 


dijous, 24 de desembre de 2015

Per què cridem "Geronimo" quan saltem des de molt amunt?

No em digueu que mai no heu fet la ximpleria de cridar "Geronimooo!" quan salteu des de molt amunt, o quan baixeu per un tobogan de parc aquàtic dels llargs. És una mena de tradició que fa una mica de vergonya aliena, però està força estesa. Posem-ne un exemple:


Ja veiem que es fa en diversos llocs del món, i ho hem vist en pel·lícules i sèries. Però... per què es crida, això? Per què sembla que hem de fer-ho quan caiem, sigui com sigui, des d'una certa distància? 


Doncs bé, l'explicació més acceptada en aquest sentit té a veure amb el senyor del quadre, el líder dels apatxes bedonkohe que va lluitar contra mexicans i texans a les Guerres Apatxes, per embolics territorials, durant dècades, fins que es va rendir el 1886 i va morir el 1909. 


És un dels indis nord-americans més famosos, prova d'això és que fins i tot se li fa un homenatge a Musculman amb el personatge que duu el seu nom. 

El cas és que l'any 1940, i després de veure una pel·lícula dedicada a aquesta important figura històrica, un escamot de l'exèrcit dels Estats Units de Fort Benning (Georgia) feia la primera prova de saltar en paracaigudes des d'avions, i un dels soldats, anomenat Aubrey Eberhardt i com a resposta a les provocacions dels companys, que li deien que estaria tan cagat que no recordaria el seu nom, va assegurar que cridaria "Geronimo" quan saltés, i això és el que va fer. Els altres el van imitar i el crit va esdevenir una tradició en els salts des d'una gran alçada. 

Una variant d'aquesta història diu que té a veure amb una cançó popular a la ràdio de l'època, que es deia Geronimo, però igualment es tracta d'un crit de guerra. La més diferent, però, explica que en una de les fugides del cap indi aquest va baixar per un penya-segat muntat a cavall i gairebé en vertical, i que va ser ell mateix qui va fer aquell crit. Potser és cert i els paracaigudistes van adoptar el crit, de manera que acabem al mateix lloc.



Sembla que inicialment aquella "trapelleria" no va agradar als superiors d'aquells soldats, però després es va considerar una mostra de valentia i va passar a formar part, el 1941, de la insígnia del 501è Regiment d'Infanteria de Paracaigudistes, que encara existeix, ara sense "Paracaigudistes" al nom. 

Penseu-hi la propera vegada que feu el ximple als tobogans d'Illa Fantasia o us vinguin ganes de fer salt de pont. 


diumenge, 3 de maig de 2015

El lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer

Sóc conscient que una de les coses que més us amoïnen és saber què se n'ha fet, del lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, que hem vist al logo de la companyia en tantíssimes pel·lícules i també productes televisius al llarg dels anys. 

Doncs bé, no hi ha una única resposta a aquesta pregunta, tal com tampoc no hi ha un únic lleó que hagi donat la cara (i la veu) per a aquest logo animat que forma part de la història de l'entreteniment audiovisual gairebé des de fa gairebé 100 anys.


Potser sempre que veieu això us fixeu en les paraules "ars gratia artis" ("l'art per l'art") i no us havíeu adonat que hi havia un lleó, però suposo que aquest serà el menys comú dels casos.

La qüestió és que aquest logo és la història d'uns estudis cinematogràfics, però també de 7 lleons que es van fer servir en ocasions i situacions diferents. Els anem coneixent. 


L'original és l'Slats (1919-1936), que només mirava a totes bandes i no rugia. Va sortir als films en blanc i negre de la Metro-Goldwyn-Mayer entre 1924 i 1928, però la MGM l'heretava de la Goldwyn Pictures Corporation, que l'havia fet servir entre 1917 i 1924 abans de l'absorció. 

Tampoc no tenia gaire sentit que rugís, tenint en compte que en aquella època el cinema encara era mut. La primera pel·lícula en què es va fer servir va ser, per cert, He who gets slapped (1924), la primera de la nova companyia Metro-Goldwyn-Mayer. No queda constància, però, de si Goldwyn el va arribar a fer servir en forma animada, però el logo era seu.


Després va venir en Jackie, l'any del naixement del qual no he trobat, però sí el de la mort, 1952. El cas és que va ser el primer amb rugit, i adequadament va debutar al primer film sonor de la companyia, White shadows in the South Seas (1928). 

En Jackie va sortir a totes les pel·lícules en blanc i negre de l'estudi entre 1928 i 1956, i en determinats dibuixos animats de la MGM. Curiosament, el 1939 va tenir una aparició en color i animada a la pel·lícula Captain and the Kids. Una altra curiositat: la MGM va rellançar algunes pel·lícules mudes amb banda sonora, i es va fer servir en Jackie al logo, cosa que va originar certa confusió pel que fa a quan va debutar en realitat.

A més de tot això, en Jackie va sortir com a "actor" en més de 100 pel·lícules, entre les quals d'en Tarzan amb en Johnny Weissmuller, i també se'l coneixia com a Leo the Lucky perquè va sobreviure a accidents de tren, un terratrèmol i una explosió a l'estudi, entre altres coses.


Paral·lelament, mentre en Jackie es feia més i més popular, l'estudi va començar a experimentar amb la tecnologia Technicolor, concretament la de "dues tires" (two-strip), i en fer-ho va emprar uns altres lleons. El primer en color, pensat per a curtmetratges, va ser en Telly, que es va fer servir de 1927 a 1932.


I el 1932 va ser substituït per en Coffee, però tant l'un com l'altre es feien servir estrictament per a pel·lícules en color. Si hi havia seqüències en color en un film majoritàriament en blanc i negre, el lleó escollit era en Jackie. És el cas d'El mag d'Oz (1939), on les seqüències d'Oz eren en color i les de Kansas, així com els crèdits, en blanc i negre. Així, el lleó en aquest cas era en Jackie.


Metro-Goldwyn-Mayer era tan estricta amb el tipus de produccions en què s'utilitzava cada lleó que a partir de 1934, amb els films en Technicolor de tres tires (three-strip), va afegir en Tanner a la plantilla. Va sortir a totes les pel·lícules en color de la companyia fins al 1956, i als dibuixos animats de 1935 a 1958 i de 1963 a 1967, llevat del curt The Dot and the Line, de 1965. 

Aquest animal es va estrenar al curt Star Night at the Coconut Grove (1934), i el seu primer llargmetratge va ser el musical Sweethearts (1938). Com a actor va sortir només al curt Hold that lion! (1947), que podeu veure aquí (aneu al minut 11.40 aproximadament si voleu veure només en Tanner):


A més, entre els anys 40 i els 60 es va fer servir el seu rugit com a efecte de so als curts animats de la Metro-Goldwyn-Mayer. 


Després en va venir un altre, el penúltim (ja queda menys, tranquils), que es deia George i es va fer servir entre 1956 i 1958. Es va poder veure en fons de diversos colors, i en dues versions segons els moviments del cap. 

Malgrat que s'hi va estar poc temps, en George destacava entre els altres per una melena més generosa. Tanmateix, durant el seu segon i últim any de feina va coincidir amb el que seria el lleó definitiu de la Metro-Goldwyn-Mayer.


En Leo, el més conegut de tots, i és normal, tenint en compte que és el que s'ha fet servir des de 1957 de manera ininterrompuda. De 1957 a 1960 es va poder veure la versió dels 3 rugits del vídeo, però després i fins a l'actualitat es quedaria en dos.

Aquest lleó va ser, segons la Wikipedia, el més jove en el moment de la filmació, i també va actuar en unes quantes pel·lícules, però com deia més amunt va coincidir temporalment amb en George i també amb en Tanner, ja que de 1963 a 1967 els curts animats, com ara els de Tom i Jerry, mostraven el que havia estat el lleó més important de la companyia fins llavors.


Tantes dècades va aguantar l'ús d'aquell lleó (he trobat una font que diu que va morir als 23 anys, força longeu, però no l'any que això va passar) que òbviament hi va haver redissenys i fins i tot algun intent estrany.


La companyia, que durant tota la seva història ha anat fent canvis en els elements que envolten el lleó, va fer dissenyar un logo estàtic, el que podem veure aquí, que es va fer servir només entre 1966 i 1968 en tres pel·lícules, una de les quals 2001: Una odissea a l'espai. L'experiment no devia agradar prou i en Leo va "tornar a la feina", però anys després hi va haver uns quants canvis.

El primer destacable va ser el 1982, amb l'estrena de Poltergeist, en què es va fer una nova gravació del rugit, però aquest cop no d'un lleó (en Leo ja era mort, per cert, ja que encara que no en coneguem l'any de naixement és evident que ja havia finat), sinó d'un tigre

El 1995 es va tornar a gravar el rugit, en realitat una remescla de diversos lleons i, també, el tigre de 1982. El nou so es va estrenar amb el film L'illa dels caps tallats, de 1995, i la intenció era aprofitar les possibilitats del so Dolby Surround 5.1. Al primer vídeo d'en Leo que hem vist, per cert, fet el 2008 amb la imatge millorada digitalment, es va recuperar el so de 1995, tot i que poc abans s'havia fet una nova gravació.  


Si aneu al minut 3.56 del vídeo podreu veure l'última variant destacable, la que va convertir el logo de la Metro-Goldwyn-Mayer en 3D per primera vegada i es va estrenar al film Skyfall, de la franquícia d'en James Bond, el 2012.


Un logo tan influent, tan sinònim de la història del cinema, per força havia de tenir paròdies i homenatges, i van començar ben aviat. De fet, la mateixa Metro-Goldwyn-Mayer se'n fumia ja a la primera pel·lícula dels Germans Marx, Una nit a l'òpera (1935).

També s'ha pogut veure parodiat per part de Tom i Jerry, La pantera rosa, els Muppets i moltíssims altres productes, de manera oficial i professional, i per part de particulars que han fet muntatges... tots els que vulguem. 

Els lleons de la MGM són tots morts, això és el que se n'ha fet, però aquest ha estat un repàs força extens (però tot i així un resum) de la seva història.