dijous, 24 de desembre de 2015

Per què cridem "Geronimo" quan saltem des de molt amunt?

No em digueu que mai no heu fet la ximpleria de cridar "Geronimooo!" quan salteu des de molt amunt, o quan baixeu per un tobogan de parc aquàtic dels llargs. És una mena de tradició que fa una mica de vergonya aliena, però està força estesa. Posem-ne un exemple:


Ja veiem que es fa en diversos llocs del món, i ho hem vist en pel·lícules i sèries. Però... per què es crida, això? Per què sembla que hem de fer-ho quan caiem, sigui com sigui, des d'una certa distància? 


Doncs bé, l'explicació més acceptada en aquest sentit té a veure amb el senyor del quadre, el líder dels apatxes bedonkohe que va lluitar contra mexicans i texans a les Guerres Apatxes, per embolics territorials, durant dècades, fins que es va rendir el 1886 i va morir el 1909. 


És un dels indis nord-americans més famosos, prova d'això és que fins i tot se li fa un homenatge a Musculman amb el personatge que duu el seu nom. 

El cas és que l'any 1940, i després de veure una pel·lícula dedicada a aquesta important figura històrica, un escamot de l'exèrcit dels Estats Units de Fort Benning (Georgia) feia la primera prova de saltar en paracaigudes des d'avions, i un dels soldats, anomenat Aubrey Eberhardt i com a resposta a les provocacions dels companys, que li deien que estaria tan cagat que no recordaria el seu nom, va assegurar que cridaria "Geronimo" quan saltés, i això és el que va fer. Els altres el van imitar i el crit va esdevenir una tradició en els salts des d'una gran alçada. 

Una variant d'aquesta història diu que té a veure amb una cançó popular a la ràdio de l'època, que es deia Geronimo, però igualment es tracta d'un crit de guerra. La més diferent, però, explica que en una de les fugides del cap indi aquest va baixar per un penya-segat muntat a cavall i gairebé en vertical, i que va ser ell mateix qui va fer aquell crit. Potser és cert i els paracaigudistes van adoptar el crit, de manera que acabem al mateix lloc.



Sembla que inicialment aquella "trapelleria" no va agradar als superiors d'aquells soldats, però després es va considerar una mostra de valentia i va passar a formar part, el 1941, de la insígnia del 501è Regiment d'Infanteria de Paracaigudistes, que encara existeix, ara sense "Paracaigudistes" al nom. 

Penseu-hi la propera vegada que feu el ximple als tobogans d'Illa Fantasia o us vinguin ganes de fer salt de pont. 


diumenge, 3 de maig de 2015

El lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer

Sóc conscient que una de les coses que més us amoïnen és saber què se n'ha fet, del lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, que hem vist al logo de la companyia en tantíssimes pel·lícules i també productes televisius al llarg dels anys. 

Doncs bé, no hi ha una única resposta a aquesta pregunta, tal com tampoc no hi ha un únic lleó que hagi donat la cara (i la veu) per a aquest logo animat que forma part de la història de l'entreteniment audiovisual gairebé des de fa gairebé 100 anys.


Potser sempre que veieu això us fixeu en les paraules "ars gratia artis" ("l'art per l'art") i no us havíeu adonat que hi havia un lleó, però suposo que aquest serà el menys comú dels casos.

La qüestió és que aquest logo és la història d'uns estudis cinematogràfics, però també de 7 lleons que es van fer servir en ocasions i situacions diferents. Els anem coneixent. 


L'original és l'Slats (1919-1936), que només mirava a totes bandes i no rugia. Va sortir als films en blanc i negre de la Metro-Goldwyn-Mayer entre 1924 i 1928, però la MGM l'heretava de la Goldwyn Pictures Corporation, que l'havia fet servir entre 1917 i 1924 abans de l'absorció. 

Tampoc no tenia gaire sentit que rugís, tenint en compte que en aquella època el cinema encara era mut. La primera pel·lícula en què es va fer servir va ser, per cert, He who gets slapped (1924), la primera de la nova companyia Metro-Goldwyn-Mayer. No queda constància, però, de si Goldwyn el va arribar a fer servir en forma animada, però el logo era seu.


Després va venir en Jackie, l'any del naixement del qual no he trobat, però sí el de la mort, 1952. El cas és que va ser el primer amb rugit, i adequadament va debutar al primer film sonor de la companyia, White shadows in the South Seas (1928). 

En Jackie va sortir a totes les pel·lícules en blanc i negre de l'estudi entre 1928 i 1956, i en determinats dibuixos animats de la MGM. Curiosament, el 1939 va tenir una aparició en color i animada a la pel·lícula Captain and the Kids. Una altra curiositat: la MGM va rellançar algunes pel·lícules mudes amb banda sonora, i es va fer servir en Jackie al logo, cosa que va originar certa confusió pel que fa a quan va debutar en realitat.

A més de tot això, en Jackie va sortir com a "actor" en més de 100 pel·lícules, entre les quals d'en Tarzan amb en Johnny Weissmuller, i també se'l coneixia com a Leo the Lucky perquè va sobreviure a accidents de tren, un terratrèmol i una explosió a l'estudi, entre altres coses.


Paral·lelament, mentre en Jackie es feia més i més popular, l'estudi va començar a experimentar amb la tecnologia Technicolor, concretament la de "dues tires" (two-strip), i en fer-ho va emprar uns altres lleons. El primer en color, pensat per a curtmetratges, va ser en Telly, que es va fer servir de 1927 a 1932.


I el 1932 va ser substituït per en Coffee, però tant l'un com l'altre es feien servir estrictament per a pel·lícules en color. Si hi havia seqüències en color en un film majoritàriament en blanc i negre, el lleó escollit era en Jackie. És el cas d'El mag d'Oz (1939), on les seqüències d'Oz eren en color i les de Kansas, així com els crèdits, en blanc i negre. Així, el lleó en aquest cas era en Jackie.


Metro-Goldwyn-Mayer era tan estricta amb el tipus de produccions en què s'utilitzava cada lleó que a partir de 1934, amb els films en Technicolor de tres tires (three-strip), va afegir en Tanner a la plantilla. Va sortir a totes les pel·lícules en color de la companyia fins al 1956, i als dibuixos animats de 1935 a 1958 i de 1963 a 1967, llevat del curt The Dot and the Line, de 1965. 

Aquest animal es va estrenar al curt Star Night at the Coconut Grove (1934), i el seu primer llargmetratge va ser el musical Sweethearts (1938). Com a actor va sortir només al curt Hold that lion! (1947), que podeu veure aquí (aneu al minut 11.40 aproximadament si voleu veure només en Tanner):


A més, entre els anys 40 i els 60 es va fer servir el seu rugit com a efecte de so als curts animats de la Metro-Goldwyn-Mayer. 


Després en va venir un altre, el penúltim (ja queda menys, tranquils), que es deia George i es va fer servir entre 1956 i 1958. Es va poder veure en fons de diversos colors, i en dues versions segons els moviments del cap. 

Malgrat que s'hi va estar poc temps, en George destacava entre els altres per una melena més generosa. Tanmateix, durant el seu segon i últim any de feina va coincidir amb el que seria el lleó definitiu de la Metro-Goldwyn-Mayer.


En Leo, el més conegut de tots, i és normal, tenint en compte que és el que s'ha fet servir des de 1957 de manera ininterrompuda. De 1957 a 1960 es va poder veure la versió dels 3 rugits del vídeo, però després i fins a l'actualitat es quedaria en dos.

Aquest lleó va ser, segons la Wikipedia, el més jove en el moment de la filmació, i també va actuar en unes quantes pel·lícules, però com deia més amunt va coincidir temporalment amb en George i també amb en Tanner, ja que de 1963 a 1967 els curts animats, com ara els de Tom i Jerry, mostraven el que havia estat el lleó més important de la companyia fins llavors.


Tantes dècades va aguantar l'ús d'aquell lleó (he trobat una font que diu que va morir als 23 anys, força longeu, però no l'any que això va passar) que òbviament hi va haver redissenys i fins i tot algun intent estrany.


La companyia, que durant tota la seva història ha anat fent canvis en els elements que envolten el lleó, va fer dissenyar un logo estàtic, el que podem veure aquí, que es va fer servir només entre 1966 i 1968 en tres pel·lícules, una de les quals 2001: Una odissea a l'espai. L'experiment no devia agradar prou i en Leo va "tornar a la feina", però anys després hi va haver uns quants canvis.

El primer destacable va ser el 1982, amb l'estrena de Poltergeist, en què es va fer una nova gravació del rugit, però aquest cop no d'un lleó (en Leo ja era mort, per cert, ja que encara que no en coneguem l'any de naixement és evident que ja havia finat), sinó d'un tigre

El 1995 es va tornar a gravar el rugit, en realitat una remescla de diversos lleons i, també, el tigre de 1982. El nou so es va estrenar amb el film L'illa dels caps tallats, de 1995, i la intenció era aprofitar les possibilitats del so Dolby Surround 5.1. Al primer vídeo d'en Leo que hem vist, per cert, fet el 2008 amb la imatge millorada digitalment, es va recuperar el so de 1995, tot i que poc abans s'havia fet una nova gravació.  


Si aneu al minut 3.56 del vídeo podreu veure l'última variant destacable, la que va convertir el logo de la Metro-Goldwyn-Mayer en 3D per primera vegada i es va estrenar al film Skyfall, de la franquícia d'en James Bond, el 2012.


Un logo tan influent, tan sinònim de la història del cinema, per força havia de tenir paròdies i homenatges, i van començar ben aviat. De fet, la mateixa Metro-Goldwyn-Mayer se'n fumia ja a la primera pel·lícula dels Germans Marx, Una nit a l'òpera (1935).

També s'ha pogut veure parodiat per part de Tom i Jerry, La pantera rosa, els Muppets i moltíssims altres productes, de manera oficial i professional, i per part de particulars que han fet muntatges... tots els que vulguem. 

Els lleons de la MGM són tots morts, això és el que se n'ha fet, però aquest ha estat un repàs força extens (però tot i així un resum) de la seva història. 





dimecres, 31 de desembre de 2014

Old Billy, el cavall que va viure 62 anys

No sé si us heu plantejat mai quina és l'esperança de vida d'un cavall. Jo, com que estic redactant aquesta entrada, és evident que sí. Devia estar buscant vés a saber què a la Wikipedia i d'enllaç en enllaç vaig acabar investigant fins a quina edat podia viure un equí. 

Al regne animal (en les plantes s'han trobat arbres de milers d'anys) trobem, per exemple, les tortugues de terra, que sempre s'ha dit que poden viure uns 500 anys però que, en realitat, l'edat més avançada que s'ha pogut verificar és de 250. Entre els humans, el rècord el té la francesa Jeanne Calment (1875-1997), que va morir als 122 anys i 164 dies —però no va arribar a conèixer tants graus de descendents com la senyora Elizabeth Bolden (1890-2006)—. I dels animals aquàtics trobem més casos que superen fins i tot els 200 anys, però... i els cavalls?


Doncs resulta que viuen, de mitjana, entre 25 i 30 anys, cosa que vol dir que hi ha excepcions tant per sota com per sobre. El més interessant és, naturalment, assabentar-se d'allò que és extraordinari, i en termes de longevitat això acostuma a ser el fet d'arribar a una edat molt més alta del que estava previst per la natura. Al capdavall morir abans d'hora és relativament fàcil per culpa de les malalties i els accidents, o senzillament una salut desafortunada.

L'extraordinari és el que va passar amb en Shayne, un cavall que el 2013 van haver de sacrificar a Essex (Anglaterra) a l'edat de 51 anys, que es considera l'equivalent a 120 d'humans. 


Ara bé, us deveu haver fixat que no coincideix amb el títol de l'entrada, i això és perquè abans n'hi va haver un altre que va arribar a una edat més avançada. 

Es tracta de l'Old Billy, que va viure de 1760 a 1822 també a Anglaterra, amb un total de 62 anys verificats, encara que ens pugui provocar suspicàcia que en aquella època tan remota es pogués dur d'una manera fidedigna el recompte dels anys d'un cavall. El seu cap està exposat, entenc que dissecat, al museu de Manchester. 

Com he dit més amunt, hi ha animals i plantes que han viscut molt més, i si mirem només els números i els comparem amb la longevitat d'aquests, els 62 anys d'un cavall ens poden impressionar poc, però mirem-ho d'una altra manera: arribar a més del doble de l'esperança de vida és com si un humà assolís més de 160 anys d'edat