Des de quan tenim dret a romandre en silenci?

Ja feia més de 6 mesos que no tocava aquest bloc, i em sap greu, però és que no se m'acudia res interessant per explicar, tot i que em consta que hi ha gent a qui li agrada. Avui, però, torno per parlar d'un tema que probablement no se us ha acudit mai, però que sempre és interessant conèixer. 

Sabeu allò de "té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva..." que diu la policia a les pel·lícules? No sé si també ho diu a la vida real, ni si es diu a tot el món, perquè afortunadament no m'han detingut mai, però ara sí que sé per què es diu, des de quan i on va començar a dur-se a terme el famós ritual. 

Tot plegat ho "devem" a aquest senyor, l'Ernesto Arturo Miranda. El 1963 va ser arrestat pel segrest i la violació d'una noia, i va signar una confessió afirmant que ho feia de manera lliure, sense coerció i coneixent els seus drets i les conseqüències que podien tenir les seves declaracions. Però esclar, això va ser després de l'interrogatori. El seu advocat va sol·licitar, durant el judici, que aquella declaració no fos tinguda en compte, i se li va denegar, de manera que el presumpte delinqüent va anar a la garjola. L'apel·lació no va servir de res, perquè el Tribunal Superior d'Arizona va ratificar la decisió tot insistint en què el detingut no havia sol·licitat un advocat. 

No obstant això, el president del Tribunal Suprem dels Estats Units, el senyor Earl Warren, va desqualificar la decisió del Tribunal Superior d'Arizona citant les esmenes cinquena i sisena de la Constitució, i afirmant que el detingut ha de rebutjar explícitament l'assistència d'un advocat i que, per tant, primer se li ha de comunicar aquest dret. 

L'Ernesto Miranda va ser alliberat, el van tornar a jutjar el 1967 sense tenir en compte la declaració escrita i el van condemnar igualment, gràcies a testimonis i altres proves, a una pena d'entre 20 i 30 anys de presó. El 1972 va ser posat en llibertat condicional i va morir quatre anys després apunyalat en una baralla de bar. 

La conseqüència d'aquell cas, Miranda vs. Arizona, és que des de llavors tots els agents de policia dels Estats Units han de llegir o recitar als detinguts els drets que tenen (els anomenats Miranda Rights o Miranda Warning), i diu així:

"You have the right to remain silent. Anything you say can and will be used against you in a court of law. You have the right to speak to an attorney. If you cannot afford an attorney, one will be appointed to you. Do you understand these rights as they have been read to you?"

Que en català seria: "Té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva en un tribunal. Té dret a un advocat. Si no se'n pot permetre cap, se li assignarà un d'ofici. Entén aquests drets tal com se l'hi han llegit?"

A les pel·lícules és gairebé exactament així, i a la realitat suposo que depèn del país, però aquí hi tenim una cosa semblant, fins i tot més àmplia, a l'article 520 de la Llei d'Enjudiciament Criminal.

La curiosa història del Granada 74

Qui avisa no és traïdor, i he trigat més de dos mesos en escriure des de la darrera entrada que vaig fer en aquest bloc, però avui m'ha vingut la inspiració. Us parlaré de la curiosa història de l'equip de futbol Granada 74, que va militar a Segona Divisió A fa pocs anys i que ni Déu sap on para, en aquests moments. 

Inquiet per aquesta pregunta que em rondava pel cap, un dubte que ha renascut en el meu interior ara que el Granada CF lluita per pujar a Segona A —i descartat que sigui el mateix equip—, vaig decidir buscar-ne informació, i l'he trobat.

Resulta que es va fundar el 1974, el nom ja ho feia preveure, però tal com el coneixem, i el vam conèixer quan va aparèixer de sobte a la Segona Divisió A, no va arribar fins el 1999. M'explico: el Granada 74 original es deia CP Granada 74 i era "l'altre equip de Granada", perquè el conegut (a casa seva, esclar) era el Granada CF, el que ara pot pujar a segona.

Aquesta foto és de la plantilla la temporada 1984-1985. Va aconseguir pujar a Tercera Divisió la temporada 1994-1995 per primera vegada a la seva història, i s'hi va estar deu anys. Va ser campió de la categoria només el 2003 i els diversos play-offs d'ascens que va disputar no li van donar sort per ascendir a Segona Divisió B. De fet, la temporada 2004-2005 va tornar a baixar a les categories regionals, però dos anys després va tornar a Tercera.

Aquella mateixa temporada, si us en recordeu, a Segona A hi havia "l'altre equip de Múrcia", el Ciudad de Murcia, que era el rival del Múrcia que sí que ha jugat a Primera. Doncs bé, l'amo del Granada 74 va comprar el Ciudad de Murcia, que aquell any havia quedat classificat quart a Segona Divisió A, va fer neteja de jugadors i li va canviar el nom pel de CP Granada 74 SAD, de manera que el club va saltar-se dues categories de cop a cop de talonari.

Aquí els tenim, de vermell, jugant contra el Cadis en el primer partit oficial de l'equip, que va perdre per 1 gol a 2. El CP Granada 74 original es va reconvertir en la cantera del que jugava a Segona A, i el recent "ascendit", no sense polèmica entre diverses organitzacions esportives estatals i internacionals sobre el tema, va fer una temporada tan dolenta que va baixar a Segona B, i la següent va tornar a baixar a Tercera, com si fos el seu destí des de sempre i no l'hagués pogut evitar ni amb l'ajuda d'un milionari. Però la jugada li va sortir pitjor del que es pensava: per problemes econòmics no es va poder pagar als jugadors, el club va ser castigat amb el descens a Primera Andalusa i va decidir plegar.

I aquesta és l'estranya, curta i trista història del Granada 74, un equip que vaig conèixer precisament jugant al FIFA 06, i que no sabia d'on havia sortit però em pensava que havia arribat a la categoria de plata per mèrits propis, que és la manera habitual. Les trampes del seu president i propietari van costar la vida a l'equip i la il·lusió als seus seguidors.

D'on ve el nom de Vanessa?

Sé que he tingut el bloc abandonat durant molt de temps, però ja vaig avisar que la naturalesa dels seus temes m'obligava a escriure-hi quan la inspiració arribés de cop, quan em sorgissin preguntes de les que no permeten dormir. Una d'elles té el seu origen en el fet que fa anys que em vaig adonar (tampoc no cal ser gaire observador) que no hi havia velles que es diguessin Vanessa. Menys encara al nostre país, on és un nom que difícilment es troba en noies nascudes abans dels anys vuitanta del segle XX i que té, a més, connotacions de classe baixa (que ningú no s'ofengui, només constato una realitat).

Aquesta és la primera Vanessa de la història. És de les poques ocasions en què podem saber amb seguretat qui és la persona que va dur un nom per primera vegada. Com he dit, no és un nom gaire antic, i el porten celebritats com la Vanessa L. Williams, la Vanessa Paradis o la Vanessa Redgrave, essent aquesta última la de més edat (73 en aquests moments).

Als Estats Units és un nom molt popular, però si anem enrere en el temps (no gaire), el trobem per primera vegada entre els 1000 més posats el 1950, per tant en una època relativament propera era una raresa fins i tot en aquell país. Que sí, que tres anys després ja constava entre els 200 primers i a partir de 1977 ja no va baixar del Top 100, però el que vull dir és que és un nom bastant nou i no té orígens romans, grecs, etruscos ni mitològics, per exemple. D'on surt, doncs?


Se'l va inventar un senyor. Sí, com ho llegiu. L'escriptor Jonathan Swift (1667-1745) el va introduir en un poema de 1713 anomenat Cadenus and Vanessa, tot i que es va publicar el 1726, i l'havia inventat inspirant-se en el nom de la seva pupil·la Esther Vanhomrigh, la relació personal amb la qual es retrata al poema. Com? Agafant el "van" i posant-lo davant d'"essa", un diminutiu d'Esther popular en aquella època. També s'especula amb que es podria haver inspirat en Vannozza dei Cattanei, que va viure de 1442 a 1518 i era la senyora del Papa Alexandre VI, nat a Xàtiva amb el nom de Roderic de Borja.

La infanta Carlota és morta

L'altre dia em va venir la inspiració del que seria el primer missatge al bloc en moltes setmanes: el nom del carrer de Josep Tarradellas de Barcelona, antigament Infanta Carlota i encara conegut d'aquesta manera per molta gent, fins i tot jove o relativament jove. I em fa gairebé tanta ràbia com que la plaça que hi ha al capdamunt, Francesc Macià, encara arrossegui en l'imaginari col·lectiu el nom de Calvo Sotelo.

Oficialment Carlota Joaquima d'Espanya (1775-1830), aquesta senyora va ser reina de Portugal com a consort, era filla de Carles IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma i tenia parentesc amb unes quantes cases reials europees, com era i és habitual. Va tenir nou fills després de casar-se amb Joan VI de Portugal, entre ells dos que van ser reis d'aquell país, però la seva filla més destacada va ser Maria Isabel de Bragança, la famosa Isabel II que va morir als 21 anys però que es va casar amb Ferran VII (curiosament Isabel I, la Catòlica, també es va casar amb un Ferran) i que va donar nom a una de les faccions enfrontades a la Primera Guerra Carlista.

Es veu que Carlota Joaquima era d'allò més ultradretana, i no va tenir cap paper gaire destacat durant la seva vida, a banda de parir la segona Isabel més famosa de la història reial de l'imperi espanyol, però curiosament el 1929 es va posar el seu nom a una avinguda de Barcelona. De 1931 a 1939, en temps de la II República, aquest carrer es va dir Bernat Metge, però amb la victòria dels franquistes es va recuperar tan conservadora figura per al nom del carrer i es va mantenir fins el 1988. Sí, ho heu llegit bé, fins el 1988. En farà 22 anys.

 

Aquest senyor, l'exMolt Honorable Josep Tarradellas i Joan (1899-1988), President de la Generalitat a l'exili de 1954 a 1980 (els últims 3 anys ja a casa) i marquès de Tarradellas nomenat pel rei Joan Carles I des de 1985, li va "prendre" el lloc a l'antiquat personatge històric de la Carlota i dóna nom des de 1988 al carrer que va de la Plaça de Francesc Macià a la Plaça dels Països Catalans i que fa de frontera entre els districtes de Sants-Montjuïc i l'Eixample Esquerre, amb una vorera per districte.

Però sembla que la gent no s'hi acaba d'acostumar, i també n'hi ha que ho intenta dient "Infanta Carlota, ara Josep Tarradellas". Encara sort que queda ben poca gent que parli de l'avinguda del Generalísimo... Per si cal que recordem la figura de Tarradellas, a banda d'homenatjar-lo menjant unes famoses pizzes precuinades podem rememorar el seu famós "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!"



He de dir, amb orgull, que aquest vídeo és a Youtube gràcies a mi, que l'he tret d'un DVD de la sèrie Dies de Transició. L'havia buscat pertot arreu i no hi era, i ara he contribuït a que un moment històric sigui a internet en forma de vídeo.