No em digueu que mai no heu fet la ximpleria de cridar "Geronimooo!" quan salteu des de molt amunt, o quan baixeu per un tobogan de parc aquàtic dels llargs. És una mena de tradició que fa una mica de vergonya aliena, però està força estesa. Posem-ne un exemple:
Ja veiem que es fa en diversos llocs del món, i ho hem vist en pel·lícules i sèries. Però... per què es crida, això? Per què sembla que hem de fer-ho quan caiem, sigui com sigui, des d'una certa distància?
Doncs bé, l'explicació més acceptada en aquest sentit té a veure amb el senyor del quadre, el líder dels apatxes bedonkohe que va lluitar contra mexicans i texans a les Guerres Apatxes, per embolics territorials, durant dècades, fins que es va rendir el 1886 i va morir el 1909.
És un dels indis nord-americans més famosos, prova d'això és que fins i tot se li fa un homenatge a Musculman amb el personatge que duu el seu nom.
El cas és que l'any 1940, i després de veure una pel·lícula dedicada a aquesta important figura històrica, un escamot de l'exèrcit dels Estats Units de Fort Benning (Georgia) feia la primera prova de saltar en paracaigudes des d'avions, i un dels soldats, anomenat Aubrey Eberhardt i com a resposta a les provocacions dels companys, que li deien que estaria tan cagat que no recordaria el seu nom, va assegurar que cridaria "Geronimo" quan saltés, i això és el que va fer. Els altres el van imitar i el crit va esdevenir una tradició en els salts des d'una gran alçada.
Una variant d'aquesta història diu que té a veure amb una cançó popular a la ràdio de l'època, que es deia Geronimo, però igualment es tracta d'un crit de guerra. La més diferent, però, explica que en una de les fugides del cap indi aquest va baixar per un penya-segat muntat a cavall i gairebé en vertical, i que va ser ell mateix qui va fer aquell crit. Potser és cert i els paracaigudistes van adoptar el crit, de manera que acabem al mateix lloc.
Sembla que inicialment aquella "trapelleria" no va agradar als superiors d'aquells soldats, però després es va considerar una mostra de valentia i va passar a formar part, el 1941, de la insígnia del 501è Regiment d'Infanteria de Paracaigudistes, que encara existeix, ara sense "Paracaigudistes" al nom.
Penseu-hi la propera vegada que feu el ximple als tobogans d'Illa Fantasia o us vinguin ganes de fer salt de pont.
Sóc conscient que una de les coses que més us amoïnen és saber què se n'ha fet, del lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer, que hem vist al logo de la companyia en tantíssimes pel·lícules i també productes televisius al llarg dels anys.
Doncs bé, no hi ha una única resposta a aquesta pregunta, tal com tampoc no hi ha un únic lleó que hagi donat la cara (i la veu) per a aquest logo animat que forma part de la història de l'entreteniment audiovisual gairebé des de fa gairebé 100 anys.
Potser sempre que veieu això us fixeu en les paraules "ars gratia artis" ("l'art per l'art") i no us havíeu adonat que hi havia un lleó, però suposo que aquest serà el menys comú dels casos.
La qüestió és que aquest logo és la història d'uns estudis cinematogràfics, però també de 7 lleons que es van fer servir en ocasions i situacions diferents. Els anem coneixent.
L'original és l'Slats (1919-1936), que només mirava a totes bandes i no rugia. Va sortir als films en blanc i negre de la Metro-Goldwyn-Mayer entre 1924 i 1928, però la MGM l'heretava de la Goldwyn Pictures Corporation, que l'havia fet servir entre 1917 i 1924 abans de l'absorció.
Tampoc no tenia gaire sentit que rugís, tenint en compte que en aquella època el cinema encara era mut. La primera pel·lícula en què es va fer servir va ser, per cert, He who gets slapped (1924), la primera de la nova companyia Metro-Goldwyn-Mayer. No queda constància, però, de si Goldwyn el va arribar a fer servir en forma animada, però el logo era seu.
Després va venir en Jackie, l'any del naixement del qual no he trobat, però sí el de la mort, 1952. El cas és que va ser el primer amb rugit, i adequadament va debutar al primer film sonor de la companyia, White shadows in the South Seas (1928).
En Jackie va sortir a totes les pel·lícules en blanc i negre de l'estudi entre 1928 i 1956, i en determinats dibuixos animats de la MGM. Curiosament, el 1939 va tenir una aparició en color i animada a la pel·lícula Captain and the Kids. Una altra curiositat: la MGM va rellançar algunes pel·lícules mudes amb banda sonora, i es va fer servir en Jackie al logo, cosa que va originar certa confusió pel que fa a quan va debutar en realitat.
A més de tot això, en Jackie va sortir com a "actor" en més de 100 pel·lícules, entre les quals d'en Tarzan amb en Johnny Weissmuller, i també se'l coneixia com a Leo the Lucky perquè va sobreviure a accidents de tren, un terratrèmol i una explosió a l'estudi, entre altres coses.
Paral·lelament, mentre en Jackie es feia més i més popular, l'estudi va començar a experimentar amb la tecnologia Technicolor, concretament la de "dues tires" (two-strip), i en fer-ho va emprar uns altres lleons. El primer en color, pensat per a curtmetratges, va ser en Telly, que es va fer servir de 1927 a 1932.
I el 1932 va ser substituït per en Coffee, però tant l'un com l'altre es feien servir estrictament per a pel·lícules en color. Si hi havia seqüències en color en un film majoritàriament en blanc i negre, el lleó escollit era en Jackie. És el cas d'El mag d'Oz (1939), on les seqüències d'Oz eren en color i les de Kansas, així com els crèdits, en blanc i negre. Així, el lleó en aquest cas era en Jackie.
Metro-Goldwyn-Mayer era tan estricta amb el tipus de produccions en què s'utilitzava cada lleó que a partir de 1934, amb els films en Technicolor de tres tires (three-strip), va afegir en Tanner a la plantilla. Va sortir a totes les pel·lícules en color de la companyia fins al 1956, i als dibuixos animats de 1935 a 1958 i de 1963 a 1967, llevat del curt The Dot and the Line, de 1965.
Aquest animal es va estrenar al curt Star Night at the Coconut Grove (1934), i el seu primer llargmetratge va ser el musical Sweethearts (1938). Com a actor va sortir només al curt Hold that lion! (1947), que podeu veure aquí (aneu al minut 11.40 aproximadament si voleu veure només en Tanner):
A més, entre els anys 40 i els 60 es va fer servir el seu rugit com a efecte de so als curts animats de la Metro-Goldwyn-Mayer.
Després en va venir un altre, el penúltim (ja queda menys, tranquils), que es deia George i es va fer servir entre 1956 i 1958. Es va poder veure en fons de diversos colors, i en dues versions segons els moviments del cap.
Malgrat que s'hi va estar poc temps, en George destacava entre els altres per una melena més generosa. Tanmateix, durant el seu segon i últim any de feina va coincidir amb el que seria el lleó definitiu de la Metro-Goldwyn-Mayer.
En Leo, el més conegut de tots, i és normal, tenint en compte que és el que s'ha fet servir des de 1957 de manera ininterrompuda. De 1957 a 1960 es va poder veure la versió dels 3 rugits del vídeo, però després i fins a l'actualitat es quedaria en dos.
Aquest lleó va ser, segons la Wikipedia, el més jove en el moment de la filmació, i també va actuar en unes quantes pel·lícules, però com deia més amunt va coincidir temporalment amb en George i també amb en Tanner, ja que de 1963 a 1967 els curts animats, com ara els de Tom i Jerry, mostraven el que havia estat el lleó més important de la companyia fins llavors.
Tantes dècades va aguantar l'ús d'aquell lleó (he trobat una font que diu que va morir als 23 anys, força longeu, però no l'any que això va passar) que òbviament hi va haver redissenys i fins i tot algun intent estrany.
La companyia, que durant tota la seva història ha anat fent canvis en els elements que envolten el lleó, va fer dissenyar un logo estàtic, el que podem veure aquí, que es va fer servir només entre 1966 i 1968 en tres pel·lícules, una de les quals 2001: Una odissea a l'espai. L'experiment no devia agradar prou i en Leo va "tornar a la feina", però anys després hi va haver uns quants canvis.
El primer destacable va ser el 1982, amb l'estrena de Poltergeist, en què es va fer una nova gravació del rugit, però aquest cop no d'un lleó (en Leo ja era mort, per cert, ja que encara que no en coneguem l'any de naixement és evident que ja havia finat), sinó d'un tigre.
El 1995 es va tornar a gravar el rugit, en realitat una remescla de diversos lleons i, també, el tigre de 1982. El nou so es va estrenar amb el film L'illa dels caps tallats, de 1995, i la intenció era aprofitar les possibilitats del so Dolby Surround 5.1. Al primer vídeo d'en Leo que hem vist, per cert, fet el 2008 amb la imatge millorada digitalment, es va recuperar el so de 1995, tot i que poc abans s'havia fet una nova gravació.
Si aneu al minut 3.56 del vídeo podreu veure l'última variant destacable, la que va convertir el logo de la Metro-Goldwyn-Mayer en 3D per primera vegada i es va estrenar al film Skyfall, de la franquícia d'en James Bond, el 2012.
Un logo tan influent, tan sinònim de la història del cinema, per força havia de tenir paròdies i homenatges, i van començar ben aviat. De fet, la mateixa Metro-Goldwyn-Mayer se'n fumia ja a la primera pel·lícula dels Germans Marx, Una nit a l'òpera (1935).
També s'ha pogut veure parodiat per part de Tom i Jerry, La pantera rosa, els Muppets i moltíssims altres productes, de manera oficial i professional, i per part de particulars que han fet muntatges... tots els que vulguem.
Els lleons de la MGM són tots morts, això és el que se n'ha fet, però aquest ha estat un repàs força extens (però tot i així un resum) de la seva història.
No sé si us heu plantejat mai quina és l'esperança de vida d'un cavall. Jo, com que estic redactant aquesta entrada, és evident que sí. Devia estar buscant vés a saber què a la Wikipedia i d'enllaç en enllaç vaig acabar investigant fins a quina edat podia viure un equí.
Al regne animal (en les plantes s'han trobat arbres de milers d'anys) trobem, per exemple, les tortugues de terra, que sempre s'ha dit que poden viure uns 500 anys però que, en realitat, l'edat més avançada que s'ha pogut verificar és de 250. Entre els humans, el rècord el té la francesa Jeanne Calment (1875-1997), que va morir als 122 anys i 164 dies —però no va arribar a conèixer tants graus de descendents com la senyora Elizabeth Bolden (1890-2006)—. I dels animals aquàtics trobem més casos que superen fins i tot els 200 anys, però... i els cavalls?
Doncs resulta que viuen, de mitjana, entre 25 i 30 anys, cosa que vol dir que hi ha excepcions tant per sota com per sobre. El més interessant és, naturalment, assabentar-se d'allò que és extraordinari, i en termes de longevitat això acostuma a ser el fet d'arribar a una edat molt més alta del que estava previst per la natura. Al capdavall morir abans d'hora és relativament fàcil per culpa de les malalties i els accidents, o senzillament una salut desafortunada.
L'extraordinari és el que va passar amb en Shayne, un cavall que el 2013 van haver de sacrificar a Essex (Anglaterra) a l'edat de 51 anys, que es considera l'equivalent a 120 d'humans.
Ara bé, us deveu haver fixat que no coincideix amb el títol de l'entrada, i això és perquè abans n'hi va haver un altre que va arribar a una edat més avançada.
Es tracta de l'Old Billy, que va viure de 1760 a 1822 també a Anglaterra, amb un total de 62 anys verificats, encara que ens pugui provocar suspicàcia que en aquella època tan remota es pogués dur d'una manera fidedigna el recompte dels anys d'un cavall. El seu cap està exposat, entenc que dissecat, al museu de Manchester.
Com he dit més amunt, hi ha animals i plantes que han viscut molt més, i si mirem només els números i els comparem amb la longevitat d'aquests, els 62 anys d'un cavall ens poden impressionar poc, però mirem-ho d'una altra manera: arribar a més del doble de l'esperança de vida és com si un humà assolís més de 160 anys d'edat.
Dono per fet que tothom, en major o menor mesura, ha llegit o sentit alguna vegada aquell avís tan típic dels productes audiovisuals —en el sentit més ampli de la paraula, és a dir en llibres, pel·lícules, sèries, còmics, etc.— que fa més o menys així:
Aquesta història és de ficció. Qualsevol semblança amb persones, organitzacions o fets reals és pura coincidència.
Doncs bé, un dia vaig voler saber-ne més, d'aquest disclaimer, i a la Wikipedia té una pàgina dedicada i tot. Ens avisen, tanmateix, que és una frase que canvia segons la jurisdicció i el país, i que no té els mateixos efectes legals a tot arreu.
Sobretot m'interessava l'origen de tot això, i el que vaig descobrir és que la "culpable" de l'avís —que, entre nosaltres, ens acostuma a ser indiferent, atès que no gaudim ni més ni menys de la història per més que ens diguin que és fictícia— és la Princesa Irina Alexandrovna de Rússia (1895-1970), que va demandar els estudis Metro-Goldwyn-Mayer el 1932 després que al film Rasputin and the Empress s'insinués que l'infame Rasputín l'havia violat i, és clar, això era una difamació més que no pas una condemna del presumpte criminal.
La pel·lícula va ser retirada durant dècades i la princesa i el seu marit van rebre una significativa indemnització. Tot plegat va fer agafar por a tots els estudis cinematogràfics i aviat es va estendre l'avís que protagonitza aquesta entrada.
Des de llavors ha esdevingut una part tan indestriable del cinema (i la televisió, i altres mitjans d'entreteniment) com ho són els crèdits, i com a tal també hi ha hagut gent que ha jugat amb el concepte de manera satírica, com és el cas d'aquest avís que es troba abans dels episodis de South Park.
També n'hi ha un, destacable entre molts altres exemples, d'una de les meves pel·lícules preferides, (500) Days of Summer, que diu així:
Des de fa molt temps he detectat que, encara que tenim una educació prou completa sobre aspectes generals de la vida, molta gent té problemes per entendre les relacions de parentiu. I no estic parlant de saber què és, per a tu, el fill del teu cosí (com que no pot ser cosí, perquè el teu cosí és el seu pare, ha de ser alguna mena de nebot, i en aquest cas és un nebot valencià, popularment "nebot segon" per influència del castellà). Ni de si la germana de la teva àvia és una tieta teva o, en realitat, una bestia (no bèstia).
No, parlo per exemple de gent que no sap que són, o empra indistintament, un cunyat o un sogre. En fi, suposo que aquest grup morirà de vessament cerebral en llegir aquesta entrada, perquè fins i tot per als que tenim molt clares les relacions de parentiu i com es diuen en català, el concepte d'avi cinquè és marejador.
Personalment em considero afortunat d'haver coincidit temporalment amb 3 besavis, concretament dues besàvies i un besavi. Dos es van morir quan era petit i l'última quan jo tenia uns 20 anys i ella 92. Més enllà d'aquesta edat és difícil tenir besavis. Que els pares dels teus avis encara siguin vius quan tu ja ets major d'edat és francament difícil, i si arribem als 40-45 i encara tenim algun avi som encara més afortunats, com li va passar a la meva mare en aquest cas.
Fent càlculs una mica més optimistes, si a les generacions de la nostra família hi ha una diferència d'edat d'uns 20 anys, és a dir si l'interval generacional és de 20 anys, podem néixer amb algun rebesavi (avi d'un avi nostre) en vida. Per exemple, si naixem quan els nostres avis tenen 40 anys, que pot ser, és perfectament possible que hi hagi algun besavi de 60 i algun rebesavi de 80.
Això és cada cop més difícil, perquè si bé l'esperança de vida va augmentant també s'estan tenint els fills cada cop més tard per factors que no és el moment d'analitzar i que són prou coneguts. Però bé, podria passar. Imaginem-nos que per una raó o una altra les dones de la nostra família directa han anat tenint el primer fill a l'edat aproximada de 20 anys. Podríem arribar, en aquest cas, a fer els 20 anys nosaltres i tenir un rebesavi de 100. I si tinguéssim un fill llavors? Ostres, aquest rebesavi es convertiria en quadravi! Com la senyora de la foto, la Mollie Wood, que tenia 111 anys i va conèixer la filla de la seva rebesnéta.
Oi que la idea mareja? Doncs forcem la cosa una mica més: què passaria si aquest rerebesavi fos viu als 120 anys i el seu quadrinét tingués un fill? Esdevindria... avi cinquè. És clar que això és impossible... o no? Ha passat? Doncs sí.
Aquesta senyora es deia Elizabeth Bolden (1890-2006) i va arribar a ser la persona més anciana del món, a més de ser, encara ara, la 8a persona més vella documentada. Com a curiositat, va ser l'última persona que havia viscut més de la meitat de la història dels Estats Units, per un any.
Bé, el cas és que a banda d'aquests rècords, la senyora va fer els 116 anys tenint 40 néts (un d'ells a la foto), 75 besnéts, 150 rebesnéts, 220 quadrinéts i 75 néts cinquens. Al marge de la quantitat de gent que hi ha, fixem-nos en les generacions que la van arribar a conèixer, i en què deixant de banda l'estretament de la piràmide per la part dels néts cinquens, que n'hi hagués 75 indica que no va ser una cosa aïllada, no. 75, en va arribar a conèixer. Suposo que eren bebès, però és increïble. Estem parlant de 7 generacions en vida, d'una senyora els néts de la qual tenien rebesnéts.
El concepte que he emprat per al titular d'aquesta entrada no significa que la no presentació a un lloc ens pugui causar la mort, si bé ens podem carregar un expedient acadèmic impecable en no fer un examen o una temporada esportiva prometedora en negar-nos a disputar un partit. La mort per incompareixença és una altra cosa.
Més que "per incompareixença" s'hauria de dir, i de fet es diu, "mort in absentia", que consisteix en declarar legalment morta una persona sense tenir proves de la seva mort, sense un certificat mèdic o sense les despulles mortals que confirmarien el seu traspàs.
En altres paraules, la mort in absentia és la mort legal d'algú quan passat un cert temps sense donar senyals de vida i tenint en compte proves circumstancials o una altíssima probabilitat de la seva defunció es considera que aquella persona ja no tornarà a caminar entre els vius. Per tal que això sigui vàlid no s'ha de produir la compareixença de la persona en qüestió, naturalment.
Això va passar, per exemple, amb alguns dels passatgers del Titanic, enfonsat el 15 d'abril de 1912 en el cas d'enfonsament nàutic més famós de la història. No es van trobar tots els cossos, però restats els supervivents que van ser rescatats és altíssimament improbable que els noms que no es van poder ratllar de la llista sobrevisquessin, de manera que van ser declarats morts in absentia.
Normalment abans de declarar legalment morta una persona (cosa que per cert no es fa d'ofici, sinó a petició dels interessats) cal que passi un període prudencial sense que aquesta persona doni senyals de vida, que varia segons el país però que acostuma a ser de 7 anys, amb excepcions com la italiana, on calen 10 anys d'espera per tal de començar els procediments i 10 més abans de la declaració definitiva.
Els requisits per a admetre a tràmit les peticions de declaració legal de mort varien i són més o menys complicats d'un país a l'altre, però simplifica les coses que s'hagi produït alguna catàstrofe on es tingui la certesa que aquell individu hi era, encara que no se'n trobin les restes, com va passar per exemple als atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units.
Al llarg de la història s'ha declarat legalment morta molta gent, com per exemple el soldat japonès Shôichi Yokoi, que acabada la II Guerra Mundial es va passar 27 anys, fins el 1972, amagat en una cova de l'illa de Guam, reconquistada per l'exèrcit dels Estats Units, sense creure's que el Japó havia perdut la guerra. El van declarar legalment mort perquè no va tornar al seu país després de l'armistici ni n'havien trobat el cos, perquè era viu, i no va morir fins el 1997.
És curiós, perquè el també japonès Ishinosuke Uwano es va quedar a les illes Sakhalin després de la II Guerra Mundial i va estar en contacte amb la seva família fins el 1958, però després va marxar a Ucraïna i no se'n va tornar a saber res, raó per la qual el van declarar legalment mort el 2000, i el 2006 va saltar a la fama en tornar al Japó, ja com a ciutadà ucraïnès.
Hi va haver altres casos, com el d'en Jimmy Hoffa, famós líder sindicalista acusat de tenir tractes amb la Màfia i apartat legalment de les seves activitats, que va desaparèixer el 1975 quan s'havia de reunir precisament amb dos dels líders de la Cosa Nostra just abans d'apel·lar la sentència. El van declarar legalment mort el 1982 i no se n'ha tornat a saber res més.
Potser us esteu fent la mateixa pregunta morbosa que em vaig fer jo en començar a llegir sobre el tema: què passa si algú torna després de ser declarat mort in absentia? Doncs que és un cacau, perquè pot ser per diversos motius, però acostuma a ser sospitós, les companyies d'assegurances de vida arrufen el nas i si es tracta d'algú que ha fugit per tal d'evadir impostos, estalviar-se tornar deutes o fugir amb una persona diferent d'aquella amb qui es va casar... no és que el rebin precisament com un heroi.
El 30 de febrer podria ser, perfectament, una broma que va molt bé quan volem eludir un compromís ("si de cas quedem el dia 30 de febrer", "Hi aniré el 30 de febrer"...), però no en parlo per això, sinó perquè és un dels dies perduts del calendari, cosa que vol dir que n'hi ha més i que no existeix, però que havia existit.
I hi he pensat perquè enguany és any de traspàs, que vol dir que hi haurà 29 de febrer. Oh, els que treballeu (no és el meu cas) ho fareu un dia més del que és habitual al febrer abans no rebeu la nòmina, però supereu-ho, que igualment és un mes més curt i només passa cada quatre anys, per l'amor de Déu. Si teniu dificultats per saber quan en toca un, per cert, només heu de fixar-vos que sempre coincideix amb l'any de les Olimpíades, que tothom sap quan toquen perquè ens ho fan saber cada cop els mitjans de comunicació.
En fi, avui el tema és el 30 de febrer, no el 29 ni les lamentacions absurdes. És un dia que no existeix, com ja sabeu, però potser no sabíeu (jo tampoc no ho sabia quan m'he posat a investigar-ho) que sí que havia format part del calendari.
El cas és que hi va haver un únic 30 de febrer, el de 1712, i només a Suècia. Per què? Doncs perquè, segons la Wikipedia, l'Imperi Suec volia adoptar a partir de 1700 el calendari gregorià, que és el més habitual actualment i que s'havia anat implantant des del segle XVI a partir del papa Gregori XIII, i per tal d'ajustar-s'hi de la manera més còmoda possible es va decidir que s'ometrien els dies de traspàs dels següents 40 anys.
Però el mateix any va començar la Gran Guerra del Nord (1700-1721) entre Suècia, Rússia, el Regne de Dinamarca i Noruega i la República de les Dues Nacions (Polònia i Lituània), que tampoc no és el tema que ens ocupa però que sembla que va distreure Suècia de tenir en compte allò que havia decidit i, malgrat que el 1700 es va saltar el dia 29 de febrer, no hi va pensar ni el 1704 ni el 1708, que sí que van tenir aquest escàpol dia.
El 1712 es va decidir tornar al calendari julià, vés a saber per què, i tocava 29 de febrer. Per tal de compensar aquell desaparegut 29 de febrer de 1700 es va afegir un dia de traspàs extra i hi va haver 30 de febrer, només aquell any. I el calendari julià va ser l'estàndard a Suècia fins que el 1753 va decidir adoptar definitivament el gregorià, eliminant els 11 últims dies de febrer del calendari d'aquell any. Els embolics que devia causar aquell ajustament s'escapen del nostre interès, almenys per ara, i ho deixarem aquí.
Malgrat que aquell va ser l'únic 30 de febrer real, altres usos d'aquest en principi inexistent dia els podem trobar en alguns calendaris climatològics que simplifiquen l'any en 12 mesos de 30 dies, o en les afirmacions de l'estudiós britànic Sacrobosco, que al segle XIII es mostrava contrari al calendari julià (que va ser corregit després pel gregorià) i que afirmava que aquest havia tingut febrers de 30 dies en els anys de traspàs entre el 45 i el 6 abans de Crist. Ens queda doncs, totalment documentat, el de 1712 i aquest únic defensor d'uns quants més abans del naixement del personatge que marcaria l'inici de la manera occidental de comptar els anys.
Ja feia més de 6 mesos que no tocava aquest bloc, i em sap greu, però és que no se m'acudia res interessant per explicar, tot i que em consta que hi ha gent a qui li agrada. Avui, però, torno per parlar d'un tema que probablement no se us ha acudit mai, però que sempre és interessant conèixer.
Sabeu allò de "té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva..." que diu la policia a les pel·lícules? No sé si també ho diu a la vida real, ni si es diu a tot el món, perquè afortunadament no m'han detingut mai, però ara sí que sé per què es diu, des de quan i on va començar a dur-se a terme el famós ritual.
Tot plegat ho "devem" a aquest senyor, l'Ernesto Arturo Miranda. El 1963 va ser arrestat pel segrest i la violació d'una noia, i va signar una confessió afirmant que ho feia de manera lliure, sense coerció i coneixent els seus drets i les conseqüències que podien tenir les seves declaracions. Però esclar, això va ser després de l'interrogatori. El seu advocat va sol·licitar, durant el judici, que aquella declaració no fos tinguda en compte, i se li va denegar, de manera que el presumpte delinqüent va anar a la garjola. L'apel·lació no va servir de res, perquè el Tribunal Superior d'Arizona va ratificar la decisió tot insistint en què el detingut no havia sol·licitat un advocat.
No obstant això, el president del Tribunal Suprem dels Estats Units, el senyor Earl Warren, va desqualificar la decisió del Tribunal Superior d'Arizona citant les esmenes cinquena i sisena de la Constitució, i afirmant que el detingut ha de rebutjar explícitament l'assistència d'un advocat i que, per tant, primer se li ha de comunicar aquest dret.
L'Ernesto Miranda va ser alliberat, el van tornar a jutjar el 1967 sense tenir en compte la declaració escrita i el van condemnar igualment, gràcies a testimonis i altres proves, a una pena d'entre 20 i 30 anys de presó. El 1972 va ser posat en llibertat condicional i va morir quatre anys després apunyalat en una baralla de bar.
La conseqüència d'aquell cas, Miranda vs. Arizona, és que des de llavors tots els agents de policia dels Estats Units han de llegir o recitar als detinguts els drets que tenen (els anomenats Miranda Rights o Miranda Warning), i diu així:
"You have the right to remain silent. Anything you say can and will be used against you in a court of law. You have the right to speak to an attorney. If you cannot afford an attorney, one will be appointed to you. Do you understand these rights as they have been read to you?"
Que en català seria: "Té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui pot ser utilitzada en contra seva en un tribunal. Té dret a un advocat. Si no se'n pot permetre cap, se li assignarà un d'ofici. Entén aquests drets tal com se l'hi han llegit?"
A les pel·lícules és gairebé exactament així, i a la realitat suposo que depèn del país, però aquí hi tenim una cosa semblant, fins i tot més àmplia, a l'article 520 de la Llei d'Enjudiciament Criminal.
Encuriosit per la notícia que el Madrid havia fitxat l'exàrbitre (en realitat àrbitre de baixa) Carlos Megía Dávila per donar-li un càrrec a l'entitat amb l'objectiu de dur les bones relacions amb els àrbitres, cosa molt necessària tenint en compte que en general l'equip blanc no compta amb les simpaties dels col·legiats, he llegit que aquest senyor, que es veu que haurà de retirar-se de la feina d'àrbitre definitivament (només faltaria!), té un premi Guruceta, un guardó que es dóna al millor àrbitre de cada temporada.
Això m'ha sobtat molt, perquè en Guruceta és el malparit que ens va eliminar de la Copa del Rei del 69 xiulant un penal inexistent (per una falta fora de l'àrea), i a sobre era al Camp Nou i contra el Madrid. En aquest vídeo parlen del tema:
I és llavors quan he pensat: "per què hi ha un premi amb el nom d'aquest àrbitre?". I he buscat informació sobre la seva vida. Emilio Carlos Guruceta Muro va néixer al País Basc el 1941 i va xiular per primera vegada a la màxima categoria el 1969, i va ser aquella temporada quan va fotre la gran cagada que el va fer famós. A més, el Barça el va recusar (paraula que vaig aprendre fa poc, ja que vam estar sospesant, amb el meu equip de futbol sala amateuríssim, la possibilitat de recusar algun àrbitre) per no tornar-lo a tenir d'àrbitre, fins que el 1985 es va abolir aquesta norma.
Resulta que tres equips més el van recusar, per tant la cosa no començava bé. Malgrat que en ple franquisme ja anava bé que el Madrid guanyés encara que fos amb trampes, sorprenentment va ser sancionat 6 mesos. Però ell no va abandonar i va arribar a ser fins i tot àrbitre internacional el 1974, i el 1979 va expulsar tots els jugadors de la selecció del Paraguai en un partit contra Corea del Sud. Una altra excentricitat, doncs.
Una mica abans d'això, el 1978 va estar de baixa per lesions a causa d'un accident de trànsit i més endavant va demanar una excedència per, entre altres coses, obrir una empresa a Elx. L'últim partit que va arbitrar va ser un Espanyol-Mallorca, el 1987. I quatre dies després va morir en un accident de trànsit a Fraga, a la Franja de Ponent, juntament amb el jutge de línia Eduardo Vidal Torres, a més de quedar ferit el també àrbitre Antonio Coyes Antón. I és per això que el premi al millor àrbitre de cada any duu el seu nom, per absurd que sembli. Per tant, es fa perquè va morir tràgicament, no pas pels seus mèrits en vida.
Una altra dada curiosa: un germà seu també va morir d'accident de trànsit. Sumat als dos que va tenir ell... Déu n'hi do. Per cert, encara no tinc clar si es deia Emilio Carlos, com dic jo, o José Emilio, però buscant pel Google el trobes de les dues maneres, i pel que se n'explica és la mateixa persona. Un misteri més.
