L'estranya història de Guruceta

Encuriosit per la notícia que el Madrid havia fitxat l'exàrbitre (en realitat àrbitre de baixa) Carlos Megía Dávila per donar-li un càrrec a l'entitat amb l'objectiu de dur les bones relacions amb els àrbitres, cosa molt necessària tenint en compte que en general l'equip blanc no compta amb les simpaties dels col·legiats, he llegit que aquest senyor, que es veu que haurà de retirar-se de la feina d'àrbitre definitivament (només faltaria!), té un premi Guruceta, un guardó que es dóna al millor àrbitre de cada temporada. 

Això m'ha sobtat molt, perquè en Guruceta és el malparit que ens va eliminar de la Copa del Rei del 69 xiulant un penal inexistent (per una falta fora de l'àrea), i a sobre era al Camp Nou i contra el Madrid. En aquest vídeo parlen del tema:

I és llavors quan he pensat: "per què hi ha un premi amb el nom d'aquest àrbitre?". I he buscat informació sobre la seva vida. Emilio Carlos Guruceta Muro va néixer al País Basc el 1941 i va xiular per primera vegada a la màxima categoria el 1969, i va ser aquella temporada quan va fotre la gran cagada que el va fer famós. A més, el Barça el va recusar (paraula que vaig aprendre fa poc, ja que vam estar sospesant, amb el meu equip de futbol sala amateuríssim, la possibilitat de recusar algun àrbitre) per no tornar-lo a tenir d'àrbitre, fins que el 1985 es va abolir aquesta norma.

Resulta que tres equips més el van recusar, per tant la cosa no començava bé. Malgrat que en ple franquisme ja anava bé que el Madrid guanyés encara que fos amb trampes, sorprenentment va ser sancionat 6 mesos. Però ell no va abandonar i va arribar a ser fins i tot àrbitre internacional el 1974, i el 1979 va expulsar tots els jugadors de la selecció del Paraguai en un partit contra Corea del Sud. Una altra excentricitat, doncs.

Una mica abans d'això, el 1978 va estar de baixa per lesions a causa d'un accident de trànsit i més endavant va demanar una excedència per, entre altres coses, obrir una empresa a Elx. L'últim partit que va arbitrar va ser un Espanyol-Mallorca, el 1987. I quatre dies després va morir en un accident de trànsit a Fraga, a la Franja de Ponent, juntament amb el jutge de línia Eduardo Vidal Torres, a més de quedar ferit el també àrbitre Antonio Coyes Antón. I és per això que el premi al millor àrbitre de cada any duu el seu nom, per absurd que sembli. Per tant, es fa perquè va morir tràgicament, no pas pels seus mèrits en vida.

Una altra dada curiosa: un germà seu també va morir d'accident de trànsit. Sumat als dos que va tenir ell... Déu n'hi do. Per cert, encara no tinc clar si es deia Emilio Carlos, com dic jo, o José Emilio, però buscant pel Google el trobes de les dues maneres, i pel que se n'explica és la mateixa persona. Un misteri més.