Old Billy, el cavall que va viure 62 anys

No sé si us heu plantejat mai quina és l'esperança de vida d'un cavall. Jo, com que estic redactant aquesta entrada, és evident que sí. Devia estar buscant vés a saber què a la Wikipedia i d'enllaç en enllaç vaig acabar investigant fins a quina edat podia viure un equí. 

Al regne animal (en les plantes s'han trobat arbres de milers d'anys) trobem, per exemple, les tortugues de terra, que sempre s'ha dit que poden viure uns 500 anys però que, en realitat, l'edat més avançada que s'ha pogut verificar és de 250. Entre els humans, el rècord el té la francesa Jeanne Calment (1875-1997), que va morir als 122 anys i 164 dies —però no va arribar a conèixer tants graus de descendents com la senyora Elizabeth Bolden (1890-2006)—. I dels animals aquàtics trobem més casos que superen fins i tot els 200 anys, però... i els cavalls?

Doncs resulta que viuen, de mitjana, entre 25 i 30 anys, cosa que vol dir que hi ha excepcions tant per sota com per sobre. El més interessant és, naturalment, assabentar-se d'allò que és extraordinari, i en termes de longevitat això acostuma a ser el fet d'arribar a una edat molt més alta del que estava previst per la natura. Al capdavall morir abans d'hora és relativament fàcil per culpa de les malalties i els accidents, o senzillament una salut desafortunada.

L'extraordinari és el que va passar amb en Shayne, un cavall que el 2013 van haver de sacrificar a Essex (Anglaterra) a l'edat de 51 anys, que es considera l'equivalent a 120 d'humans. 

Ara bé, us deveu haver fixat que no coincideix amb el títol de l'entrada, i això és perquè abans n'hi va haver un altre que va arribar a una edat més avançada. 

Es tracta de l'Old Billy, que va viure de 1760 a 1822 també a Anglaterra, amb un total de 62 anys verificats, encara que ens pugui provocar suspicàcia que en aquella època tan remota es pogués dur d'una manera fidedigna el recompte dels anys d'un cavall. El seu cap està exposat, entenc que dissecat, al museu de Manchester. 

Com he dit més amunt, hi ha animals i plantes que han viscut molt més, i si mirem només els números i els comparem amb la longevitat d'aquests, els 62 anys d'un cavall ens poden impressionar poc, però mirem-ho d'una altra manera: arribar a més del doble de l'esperança de vida és com si un humà assolís més de 160 anys d'edat. 

D'on ve el nom de Kevin?

Fa una pila d'anys, quan vaig començar aquest bloc, vaig dedicar una entrada a investigar i alhora explicar d'on venia el nom de Vanessa, que encara que no ho sembli té uns quants segles a l'esquena. Doncs bé, un altre nom que volia investigar, i que relaciono amb l'altre perquè també l'acostumem a veure, almenys al nostre territori, en segons quins àmbits socioculturals, és el de Kevin.

Aquest cop, com veieu, es tracta d'un nom masculí que té el glamur que li concedeixen figures com en Kevin Costner, en Kevin Spacey o en Kevin Bacon, dos actors reconegudíssims de Hollywood. Però és clar, quan el duen persones de classe mitjana-baixa o directament baixa, la imatge d'aquesta designació se'n ressenteix. I no cal anar a buscar a les classes baixes: si jo mateix poso a un hipotètic fill meu el nom de Kevin, acompanyat del cognom la gent es pensarà que és un gitano, sense ànim d'ofendre. Fins i tot hi ha hagut estudis sobre la percepció social del nom, com podem veure en aquest article. Ara bé, no és aquest el tema que avui ens interessa.

El que volia investigar i compartir era l'origen d'aquest nom, i sembla que un dels seus primers portadors va ser Sant Kevin de Glendalough, fundador del monestir de Glendalough, a Irlanda, i un dels sants patrons de la capital, Dublín. Segons la llegenda, perquè quan anem tan enrere les vides acostumen a ser explicades en llegendes, va viure aproximadament de l'any 500 al 618, una longevitat més que envejable i que fins i tot ara, amb tots els avenços mèdics que tenim a l'abast, seria extraordinària. 

De tota manera, com podem veure, els Kevins vénen de molt més enrere que les Vanesses. Pel que fa al nom en si, d'origen gaèlic, encara que la transcripció anglosaxona sigui Kevin, s'escriu Caoimhín (irlandès), Caoimhghín (irlandès mitjà, dels segles X a XII), Cóemgein (irlandès antic, del 600 al 900 aproximadament), Caomhainn (escocès), Cefin (gal·lès) o Coemgenus (llatí). I té versió femenina, que en irlandès és Caoimhe, anglitzat com a Kiva o Keva. Altres anglitzacions del nom en masculí, per cert, són Kevan o Kevyn.

Com tots els noms, Kevin té un significat, i en aquest cas la Wikipedia i altres fonts ens diuen que deriva dels mots irlandesos caomh ("amable", "honest") i gin ("naixement"), per tant el que vol dir Kevin és "nascut amable", per exemple. O "amable de naixement". Allò en què es converteix cadascú a mesura que creix i envelleix ja és una altra cosa.

Més dades interessants: no ens hauria de sorprendre que Kevin hagi influït en la formació d'altres noms d'origen gaèlic com ara Kelvin, que llatinitzat seria Calvin. Aquest també ens sona, oi? Per en Calvin Klein, és clar.

Pel que fa a la popularitat del nom, que no es va començar a estendre fora del seu país d'origen fins el segle XX, actualment figura entre els 100 noms més posats als nadons en països com Irlanda o els Estats Units, evidentment, però també a Hongria, Xile, Noruega, Eslovènia, Suècia, Holanda o França, país aquest últim on, igual que a l'estat espanyol, va triomfar especialment a les classes baixes durant els anys 80 i 90. 

Per altra banda, al Regne Unit va ser popular unes dècades abans, entre els 50 i els 60, on es veu que va arribar a estar entre els 20 noms més posats, mentre que als anys 90, quan triomfava a França, ja havia sortit del Top 100. Com a curiositat, aquí tenim uns gràfics que mesuren la seva popularitat en diferents països, que no són gaires però entre ells hi ha Catalunya, considerada en aquesta web un territori geogràfic independent. Malgrat tot és un càlcul desactualitzat que, tanmateix, no ens impedeix veure com ha perdut embranzida.

A l'Instituto Nacional de Estadística ens diuen que el Kevin nascut a l'estat espanyol té una mitjana d'edat de 14,4 anys i que en el que duem d'anys 2010 n'han nascut 1.013. Comparats amb la dècada anterior, en què en van néixer 5.548 —sí, ja sé que la de 2010 no ha acabat encara—, són pocs. La tendència a la baixa es detecta perfectament quan veiem que entre 1990 i 2000 n'hi va haver 7.087. Ara bé, tot i així els Kevins dels anys 2010 de moment són gairebé 10 vegades més que els Antonis, fet que em preocupa. 

Pura coincidència

Dono per fet que tothom, en major o menor mesura, ha llegit o sentit alguna vegada aquell avís tan típic dels productes audiovisuals —en el sentit més ampli de la paraula, és a dir en llibres, pel·lícules, sèries, còmics, etc.— que fa més o menys així: 

Aquesta història és de ficció. Qualsevol semblança amb persones, organitzacions o fets reals és pura coincidència.

Doncs bé, un dia vaig voler saber-ne més, d'aquest disclaimer, i a la Wikipedia té una pàgina dedicada i tot. Ens avisen, tanmateix, que és una frase que canvia segons la jurisdicció i el país, i que no té els mateixos efectes legals a tot arreu.

Sobretot m'interessava l'origen de tot això, i el que vaig descobrir és que la "culpable" de l'avís —que, entre nosaltres, ens acostuma a ser indiferent, atès que no gaudim ni més ni menys de la història per més que ens diguin que és fictícia— és la Princesa Irina Alexandrovna de Rússia (1895-1970), que va demandar els estudis Metro-Goldwyn-Mayer el 1932 després que al film Rasputin and the Empress s'insinués que l'infame Rasputín l'havia violat i, és clar, això era una difamació més que no pas una condemna del presumpte criminal.

La pel·lícula va ser retirada durant dècades i la princesa i el seu marit van rebre una significativa indemnització. Tot plegat va fer agafar por a tots els estudis cinematogràfics i aviat es va estendre l'avís que protagonitza aquesta entrada.

Des de llavors ha esdevingut una part tan indestriable del cinema (i la televisió, i altres mitjans d'entreteniment) com ho són els crèdits, i com a tal també hi ha hagut gent que ha jugat amb el concepte de manera satírica, com és el cas d'aquest avís que es troba abans dels episodis de South Park.

També n'hi ha un, destacable entre molts altres exemples, d'una de les meves pel·lícules preferides, (500) Days of Summer, que diu així: 

Molt gran, no trobeu? 

Els avis cinquens

Des de fa molt temps he detectat que, encara que tenim una educació prou completa sobre aspectes generals de la vida, molta gent té problemes per entendre les relacions de parentiu. I no estic parlant de saber què és, per a tu, el fill del teu cosí (com que no pot ser cosí, perquè el teu cosí és el seu pare, ha de ser alguna mena de nebot, i en aquest cas és un nebot valencià, popularment "nebot segon" per influència del castellà). Ni de si la germana de la teva àvia és una tieta teva o, en realitat, una bestia (no bèstia).

No, parlo per exemple de gent que no sap que són, o empra indistintament, un cunyat o un sogre. En fi, suposo que aquest grup morirà de vessament cerebral en llegir aquesta entrada, perquè fins i tot per als que tenim molt clares les relacions de parentiu i com es diuen en català, el concepte d'avi cinquè és marejador.

Personalment em considero afortunat d'haver coincidit temporalment amb 3 besavis, concretament dues besàvies i un besavi. Dos es van morir quan era petit i l'última quan jo tenia uns 20 anys i ella 92. Més enllà d'aquesta edat és difícil tenir besavis. Que els pares dels teus avis encara siguin vius quan tu ja ets major d'edat és francament difícil, i si arribem als 40-45 i encara tenim algun avi som encara més afortunats, com li va passar a la meva mare en aquest cas.

Fent càlculs una mica més optimistes, si a les generacions de la nostra família hi ha una diferència d'edat d'uns 20 anys, és a dir si l'interval generacional és de 20 anys, podem néixer amb algun rebesavi (avi d'un avi nostre) en vida. Per exemple, si naixem quan els nostres avis tenen 40 anys, que pot ser, és perfectament possible que hi hagi algun besavi de 60 i algun rebesavi de 80. 

Això és cada cop més difícil, perquè si bé l'esperança de vida va augmentant també s'estan tenint els fills cada cop més tard per factors que no és el moment d'analitzar i que són prou coneguts. Però bé, podria passar. Imaginem-nos que per una raó o una altra les dones de la nostra família directa han anat tenint el primer fill a l'edat aproximada de 20 anys. Podríem arribar, en aquest cas, a fer els 20 anys nosaltres i tenir un rebesavi de 100. I si tinguéssim un fill llavors? Ostres, aquest rebesavi es convertiria en quadravi! Com la senyora de la foto, la Mollie Wood, que tenia 111 anys i va conèixer la filla de la seva rebesnéta.

Oi que la idea mareja? Doncs forcem la cosa una mica més: què passaria si aquest rerebesavi fos viu als 120 anys i el seu quadrinét tingués un fill? Esdevindria... avi cinquè. És clar que això és impossible... o no? Ha passat? Doncs sí. 

Aquesta senyora es deia Elizabeth Bolden (1890-2006) i va arribar a ser la persona més anciana del món, a més de ser, encara ara, la 8a persona més vella documentada. Com a curiositat, va ser l'última persona que havia viscut més de la meitat de la història dels Estats Units, per un any.

Bé, el cas és que a banda d'aquests rècords, la senyora va fer els 116 anys tenint 40 néts (un d'ells a la foto), 75 besnéts, 150 rebesnéts, 220 quadrinéts i 75 néts cinquens. Al marge de la quantitat de gent que hi ha, fixem-nos en les generacions que la van arribar a conèixer, i en què deixant de banda l'estretament de la piràmide per la part dels néts cinquens, que n'hi hagués 75 indica que no va ser una cosa aïllada, no. 75, en va arribar a conèixer. Suposo que eren bebès, però és increïble. Estem parlant de 7 generacions en vida, d'una senyora els néts de la qual tenien rebesnéts.