El nostre amic, l'esternut

He de reconèixer que avui no sabia de què parlar. Però com que tinc inaugurada des de l'últim dia la secció del cos humà he pensat en coses que fa el nostre cos que no estiguessin del tot clares, i m'ha vingut al cap l'esternut, envoltat per tots els seus misteris i mites.

Hi ha coses que sap tothom, per exemple el fet que l'esternut (acció i efecte d'esternudar) és una expulsió sobtada d'una gran quantitat d'aire pel nas i la boca alhora. Les causes poden ser algunes al·lèrgies, irritació per un agent extern com podrien ser el pebre o un producte químic, els refredats o els virus i, també, una reacció a la llum intensa.

A continuació un divertit anunci australià sobre la necessitat de vacunar-se de l'anomenada Grip Nova o Grip A:

És bastant desagradable, però també curiós perquè podem veure esternuts a càmera lenta i ser més conscients del valor d'apartar-se del davant d'algú que és a punt d'esternudar. Hi ha esternuts de tota mena, depèn de la persona i del moment. Entre altres hi ha els meus, que són bastant sorollosos, i els de la gent que sembla que intenti reduir-ne l'impacte, que a mi personalment em fan patir perquè penso que els rebentarà el cap de l'esforç.

També és típic que tinguin el que s'anomena "la torna", un segon esternut com a reacció a l'aspiració d'aire després del primer, i en segons quins casos seguit d'un reguitzell de rèpliques. Conec algun cas d'esternuts petits, poc sorollosos, però que van acompanyats de fins a disset repeticions ràpides.

Els animals, no tots, també esternuden, i de vegades amb una intensitat que espanta els que els envolten, encara que siguin de la mateixa espècie i família, com en el següent vídeo:

Els esternuts estan envoltats de curiositats i misteris. Una de les preguntes de la humanitat, sovint present als power points que ens envia la gent per e-mail, és per què som incapaços de mantenir els ulls oberts quan esternudem. La resposta sembla ser que és perquè els nervis que controlen els ulls i el nas estan relacionats i els estímuls que rep un d'ells acostumen a influir en l'altre. Es diu que també serveix per evitar l'ejecció dels globus oculars, que segurament succeïria si ens forcéssim a mantenir els ulls oberts.

Hi ha gent que és artista de fer-s'ho venir expressament, com la del següent document:

També hem de saber que cal anar amb compte, que quan esternudem, a banda de tancar els ulls (molt perillós al volant) obrim esfínters, i poden passar coses com aquesta:

És bastant clar que es tracta d'una situació recreada i falsa, però és ben possible. També hem d'anar amb compte perquè a prop de segons què és poc recomanable esternudar, i si no que l'hi preguntin a en Woody Allen:

Segurament per fer la pel·lícula van fer servir farina o detergent, però si la coca valgués 2.000 dòlars l'onza com deien els personatges... seria per matar-lo!

A més, els esternuts, igual que molts cops vénen sense que sapiguem per què, sense estar refredats ni haver inspirat pebre (jo mateix l'altre dia no parava d'esternudar entre la sortida del metro i la porta de casa), tenen la característica de venir de sobte, i a molta velocitat. Diuen que l'aire expulsat va de 110 a 160 quilòmetres per hora. Tots aquells mocs, doncs, per autopista haurien d'agafar el carril de l'esquerra.

Recuperant la causa de la reacció a la llum brillant, es veu que passa a una de cada sis o quatre persones, i en la majoria dels casos a gent blanca. A més, es veu que és hereditari. El que un aprèn (per això vaig crear aquest bloc)... Pel que sembla, encara que a la vida quotidiana aquestes persones puguin anar fent amb normalitat, és un defecte d'un dels nervis, i els impedeix fer feines com ara pilotar un avió, sigui comercial o militar, perquè es passarien l'estona esternudant i posant en perill el passatge o la missió, segons el cas.

Recordeu el personatge de la Lunch, de Bola de Drac? Canviava de personalitat (i color de cabells) cada cop que esternudava. Passava de dolça a agressiva i viceversa quan era víctima d'aquest reflex, i això donava peu a una sèrie d'escenes divertides que amb el temps es van perdre, primer perquè va arribar un moment que sempre estava rossa (i suposadament agressiva, però al final molt més mansa que al principi), i després perquè va deixar de sortir abans de la meitat de la sèrie.

I ara un tema que no podem deixar de banda: els esternuts provoquen reaccions als altres, és socialment obligat dir-li alguna cosa a la persona que esternuda, i a cada país es reacciona d'una manera, diferent (no només idiomàticament parlant) però al mateix temps semblant a la dels altres llocs. A casa nostra hi ha la versió religiosa, el "Jesús", i la laica, "Salut", i a la resta del món depèn de la religiositat de cada lloc, però als països musulmans sempre es diu alguna cosa relacionada amb Déu (Al·là, concretament), als anglosaxons "God bless you" o simplement "Bless you", a Alemanya "Gesundheit" (que vol dir "salut" i que curiosament també hi ha qui ho diu als països angloparlants), als països eslaus sempre es desitja salut, i en d'altres la persona que esternuda fins i tot demana perdó.

A banda del que es diu o el que es deixa de dir, hi ha certs costums arrelats a l'esternut, des de fa segles. En alguns casos es consideraven senyals de profecies dels déus, com a l'Antiga Grècia; en  d'altres significava que el que s'acabava de dir era cert, com a Eslovènia o Hongria; a l'Índia i al Paquistan es creu que té relació amb el fet de pensar en un ésser estimat o que aquest ésser pensi en la persona que esternuda; i al Vietnam i al Japó, entre altres llocs de l'Extrem Orient, hi ha la creença que quan algú esternuda és que hi ha algú altre que parla d'ell, com es veu molt sovint al manga i l'anime.

Es veu que la millor manera d'esternudar és fer-ho a la part interior del colze de les mànigues, perquè així els gèrmens es queden allà. Si ens tapem amb les mans els anirem deixant en tot allò que toquem, cosa que ajudarà a la propagació, per exemple, de la Grip A, i si directament enviem la pluja a la persona que tinguem al davant no només podem fer que es posi malalta, sinó que li estarem fent una marranada en tots els sentits.

Les dones també fan caca

El títol és prou expressiu i un xic escatològic, a més d'alarmista. Però hem de ser persones obertes de mira i entendre que sempre es poden aprendre coses noves, que no tot el que donàvem per sabut ho sabem realment. Per una banda és una de les coses bones de l'ésser humà, la inquietud per aprendre, però per l'altra, al mateix temps, és una de les seves malediccions, perquè si ens aturem a pensar-hi ens adonarem que mai no podrem saber totes les coses que voldrem saber.

El cas és que investigacions recents apunten a que s'ha iniciat una tendència, entre les dones, a produir excrements. Sabíem que feien pipí, perquè acostumen a tenir-ne ganes més sovint, tenen menys capacitat per aguantar-se i hi van en grupets de com a mínim dues persones, però no teníem constància que també caguessin. Si ho feien, i pel que sembla ho fan, ho duien a terme d'una manera tan discreta i subtil, sense deixar rastre, que als homes ens era impossible adonar-nos-en. Però amb els anys van començar a arribar senyals alarmants:

Podríem pensar que és una broma de l'equip de realització, que el so està afegit després, però la reacció de les dones presents ens indicaria més aviat que l'espetec és real i que una d'elles, en principi la professora de la classe d'aeròbic, n'és la causant. Sigui com sigui, se'n van donar més casos, aquest cop a Europa:

Aquesta fa un moviment brusc i se li escapa el pet. És clarament d'ella, en aquest cas no n'hi ha dubte. Li fa gràcia, però la cosa és preocupant. Significa, vistes les proves, que hi ha activitat intestinal en les dones i fins i tot s'especula amb la possibilitat que facin cacones. El següent vídeo també és d'un pet. Aviso que pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.

Recupereu la respiració. Sí, és una dona que es tira un pet dins un jacuzzi, concretament en una de les edicions de Big Brother als Estats Units, i el pet ve amb sorpresa. El que s'anomena popularment "un pet amb cua". Si algú de vosaltres surt amb què ja sabia (me'n ric) que les dones cagaven i que per tant no se n'anirà a dormir havent après res de nou, li diré que, suposant que fos tan visionari que ja s'ho esperés, com a mínim estic segur que no havia vist mai ningú tirar-se un pet amb cua dins l'aigua. Per sort, en ser un programa de televisió que ho estava gravant, tenim aquest document de valor incalculable. I és que, senyores i senyors, diuen que caga el rei, caga el Papa, però de cagar ningú no se n'escapa.

L'altre Josep Guardiola

Pel títol ja us podeu imaginar que no parlo de l'actual entrenador del Barça, aquell home en què ningú no confiava quan va arribar del Barça B com a opció d'emergència després que l'entitat no aconseguís fitxar cap entrenador mediàtic i que al final ens ha donat 5 títols de primer ordre, en el que és sens dubte la millor època de la història del F.C. Barcelona. No, parlo de l'altre Josep Guardiola, també conegut a les Espanyes com a José Guardiola.

Parlo d'aquest...

...Que també és aquest.

José Guardiola va néixer a Barcelona, no pas a Santpedor, el 1930 i encara viu. Amb el sobrenom de "El crooner de España" és un cantant de balades especialitzat en versionar al castellà cançons en altres idiomes, però també té producció pròpia com la coneguda "Di, papá", i ha cantant igualment, tot i que menys, en català. De fet, ha treballat sobretot en la llengua de Cervantes, i se l'acostuma a anomenar José, més que Josep, tal com l'entrenador del Barça el coneixem més aviat com a Pep.

Va tenir molt d'èxit sobretot als anys seixanta (va obtenir un dotzè lloc al Festival d'Eurovisió del 63), i fa un parell d'anys va celebrar els seus 50 anys en actiu amb el disc la portada del qual és la segona fotografia que he posat. A més, té el rècord europeu de cançons enregistrades, amb 540. Escoltem-lo: 

Bé, ja veieu que aquest bloc serveix per a aprendre sempre alguna cosa, i com a mínim em serveix a mi, ja que mentre busco informació aprenc un fotimer de coses. En aquest cas m'ha sobtat molt una dada: les semblances entre aquest cantant i el míster del que està considerat ara com a millor equip del món acaben amb el nom, i és que en Pepe Hucha (un altre sobrenom de l'artista) és la veu d'un dels himnes que ha tingut l'Espanyol, el de 1975 a 1981! Es veu que és perico de tota la vida i ha viscut alguna anècdota graciosa amb la coincidència del nom.

 

Disculpeu la mala qualitat del so. Per cert, l'himne és bilingüe, una absurditat que jo, personalment, mai no entendré. O sigui, parla el que vulguis, però no barregis perquè empobreixes. 

Per què l'Espanyol es diu "Espanyol"?

No em refereixo al nom que considero incorrecte (ja en parlaré un altre dia) d'un dels idiomes amb més parlants del món, sinó a una entitat esportiva de la ciutat de Barcelona coneguda principalment per la seva secció de futbol. Un equip que em cau igual de malament que el Madrid, però que considero que ha d'existir i ha d'estar habitualment a Primera, amb temporadetes a Segona, pel bé de l'interès que sempre tenen els seus derbis amb el Barça, com també m'agrada que existeixin l'esmentat Reial Madrid o el Chelsea (i, a partir d'avui, segons com vagin les coses potser també l'Inter de Milà). 

No pretenc fer una història d'aquest equip, però com que parlo del seu nom m'he de referir, per força, a la seva fundació i al seu primer escut, que veiem aquí reproduït. El club va néixer el 1900 i, com que el Barça va ser fundat i estava format per estrangers, en contraposició, el nou equip va triar el nom de Club Español de Fútbol. Per què? Perquè a diferència del Barça, els seus jugadors eren catalans, amb dos bascos i un andalús. Sí, segur que heu pensat el mateix que jo: per què no van triar el nom de Club de Futbol Català? 

Deixant de banda que el seu nom naixia de la ràbia contra el Barça ja abans de la fundació, que avui tinguem un segon equip de la ciutat (i ara tampoc això, que són de Cornellà!) amb un nom tan poc català té els orígens que explico, i no me'ls invento ni els tergiverso. Tot i que porten els colors dels Almogàvers des de fa molts anys, se sentien tan espanyols que al principi, a banda de dir-se així, tenien un escut que era bàsicament la bandera rojigualda amb les sigles i prou. O potser era el típic autoodi o la por catalana de dir al món el que som? Si el Barça es deia F.C. Barcelona malgrat que estava format sobretot per anglesos, suïssos i alemanys, per què no es podia dir Català, l'Espanyol? 

Una cançó més influent del que sembla

Mentre pensava en la possibilitat de fer un article algun dia sobre la mítica cantant Jeanette he trobat un tema del que m'agradaria parlar abans. Es tracta de la seva llegendària cançó "¿Por qué te vas?", amb el seus orígens, altres interpretacions i la influència que va tenir i encara té al món de l'entreteniment. Comencem, però, amb el tret de sortida:

Aquí la tenim, cantant una cançó composta per José Luís Perales. El tema va néixer el 1974, però ignoro si el vídeo és d'aquell any. Ara, en té tota la pinta, pel que sé. Doncs bé, va ser un èxit espectacular de la noia que, de petita, ens havia cantat "Soy rebelde", ara crescudeta, amb 23 anys. Parlar de la seva història és una cosa que faré un altre dia, avui la protagonista és la mítica cançó. Una cançó que va passar a formar part de la banda sonora de la pel·lícula de 1976 Cría Cuervos, de Carlos Saura:

La pel·lícula va obtenir els premis del jurat dels festivals de cine de Cannes i Berlín, que no és moc de gall dindi, i va triomfar arreu d'Europa, com es pot comprovar en aquest vídeo:

Als anys setanta ja va ser versionada en rus pel grup Vesyolie Rebyata (Nois Alegres), però per desgràcia no n'he pogut trobar cap vídeo. Als vuitanta, si no em falla el càlcul, va tenir una versió en finès amb la veu de Tuula Amberla:

I el seu compositor original, en Perales, la va voler interpretar amb un toc lolailo en algun moment dels anys noranta, si hem de fer cas de l'estètica d'aquest vídeo que, per altra banda, és de mala qualitat:

I fora d'Europa també va acabar triomfant, com és el cas del grup brasiler Pato Fu, el 1996:

La van deixar en castellà, en aquesta ocasió, però. Un any després, i en el mateix idioma per motius obvis, el grup mexicà Aurora y la Academia la va cantar:

No m'agrada gens, aquesta versió. Tampoc la brasilera. Bé, el 2001 en Perales va oferir una nova visió del tema, més seriós, tornant a la malenconia que tenia originalment:

El 2006 hi va tornar, aquest cop amb l'Amaia Montero, la que va ser la veu de La Oreja de Van Gogh:

I l'any passat va ser un boom a Puerto Rico després que una companyia publicitària argentina la fes servir en un anunci per a Toyota. Per llogar-hi cadires:

Retrocedint al 2005, i ja no us emprenyo més, vam tenir-la versionada al musical (perquè és un musical) Los dos lados de la cama, seqüela de El otro lado de la cama:

Sé que queda estrany que tingui subtítols en xinès, però no he trobat el vídeo sense cap mena de subtítol i crec que valia la pena posar la versió amb imatges, no la de l'àudio pur amb una foto estàtica de la portada del CD de la pel·li. 

En fi, una cançó que sempre m'ha agradat, des de petit, d'aquelles que posen els pèls de punta o la pell de gallina, com es vulgui interpretar.

L'estranya història de Guruceta

Encuriosit per la notícia que el Madrid havia fitxat l'exàrbitre (en realitat àrbitre de baixa) Carlos Megía Dávila per donar-li un càrrec a l'entitat amb l'objectiu de dur les bones relacions amb els àrbitres, cosa molt necessària tenint en compte que en general l'equip blanc no compta amb les simpaties dels col·legiats, he llegit que aquest senyor, que es veu que haurà de retirar-se de la feina d'àrbitre definitivament (només faltaria!), té un premi Guruceta, un guardó que es dóna al millor àrbitre de cada temporada. 

Això m'ha sobtat molt, perquè en Guruceta és el malparit que ens va eliminar de la Copa del Rei del 69 xiulant un penal inexistent (per una falta fora de l'àrea), i a sobre era al Camp Nou i contra el Madrid. En aquest vídeo parlen del tema:

I és llavors quan he pensat: "per què hi ha un premi amb el nom d'aquest àrbitre?". I he buscat informació sobre la seva vida. Emilio Carlos Guruceta Muro va néixer al País Basc el 1941 i va xiular per primera vegada a la màxima categoria el 1969, i va ser aquella temporada quan va fotre la gran cagada que el va fer famós. A més, el Barça el va recusar (paraula que vaig aprendre fa poc, ja que vam estar sospesant, amb el meu equip de futbol sala amateuríssim, la possibilitat de recusar algun àrbitre) per no tornar-lo a tenir d'àrbitre, fins que el 1985 es va abolir aquesta norma.

Resulta que tres equips més el van recusar, per tant la cosa no començava bé. Malgrat que en ple franquisme ja anava bé que el Madrid guanyés encara que fos amb trampes, sorprenentment va ser sancionat 6 mesos. Però ell no va abandonar i va arribar a ser fins i tot àrbitre internacional el 1974, i el 1979 va expulsar tots els jugadors de la selecció del Paraguai en un partit contra Corea del Sud. Una altra excentricitat, doncs.

Una mica abans d'això, el 1978 va estar de baixa per lesions a causa d'un accident de trànsit i més endavant va demanar una excedència per, entre altres coses, obrir una empresa a Elx. L'últim partit que va arbitrar va ser un Espanyol-Mallorca, el 1987. I quatre dies després va morir en un accident de trànsit a Fraga, a la Franja de Ponent, juntament amb el jutge de línia Eduardo Vidal Torres, a més de quedar ferit el també àrbitre Antonio Coyes Antón. I és per això que el premi al millor àrbitre de cada any duu el seu nom, per absurd que sembli. Per tant, es fa perquè va morir tràgicament, no pas pels seus mèrits en vida.

Una altra dada curiosa: un germà seu també va morir d'accident de trànsit. Sumat als dos que va tenir ell... Déu n'hi do. Per cert, encara no tinc clar si es deia Emilio Carlos, com dic jo, o José Emilio, però buscant pel Google el trobes de les dues maneres, i pel que se n'explica és la mateixa persona. Un misteri més.

No te n'aniràs a dormir...

...sense saber una cosa més. O això diu la dita. Pot ser que molts de vosaltres em conegueu dels meus altres blocs, que són Cementiri de Pneumàtics (de còmics i entreteniment en general) i 3 Botons i Start (de videojocs). Doncs bé, m'agrada escriure sobre les coses que em criden l'atenció i avui se m'ha acudit crear aquest bloc, la periodicitat del qual no goso aventurar, sobre qüestions que em piquen la curiositat i em fan buscar-ne informació, que compartiré amb vosaltres.

Espero poder començar avui mateix, d'aquí a unes hores, amb un tema que ja tinc pensat i que avançaré amb les paraules següents: serà sobre l'estranya història d'un dels àrbitres més famosos de la història del futbol espanyol. Què us sembla? Ja aviso que els temes seran d'allò més diversos.