L'origen de la cançó "Mah nà mah nà"

Segur que heu sentit diverses vegades, potser fins i tot moltes, la cançoneta que us deu haver vingut al cap en llegir el títol d'aquesta entrada, però sabeu d'on ve? Qui n'és l'autor? Quan es va crear? On l'hem sentit exactament? Sabíeu que oficialment es deia així? Parlem-ne.

Aquest esquetx de 1969, de la primera temporada de Barri Sèsam, l'acostava al públic infantil, i de fet tradicionalment s'ha associat a les audiències d'aquesta edat. Tornava a quedar clar al primer episodi de The Muppet Show, de 1976:

La cançó va ser versionada diverses vegades al llarg dels anys per part dels ninots que després s'han fet tan i tan populars, i de fet la tornem a sentir a la pel·lícula de 2011 (aneu al minut 1.40 aproximadament, si no voleu veure el tràiler sencer):

Sí, els del fons són l'Amy Adams i en Jason Segel, que és en Marshall de How I met your mother. Ara aneu al minut 1 del següent vídeo, que pertany a la banda sonora de la pel·lícula:

Són els The Fray, els mateixos de How to save a life, cançó popularitzada per la sèrie Grey's Anatomy, que amb aquesta versió fan una cosa totalment diferent, sens dubte. És només una de les moltes versions que se n'han fet, però ara tornem al que dèiem abans: és una cançó tradicionalment associada als infants, però...

Era habitual sentir-la a The Benny Hill Show, el programa d'esquetxos muts que es va emetre originalment a la BBC de 1951 a 1991 i que era una mica pujat de to. De fet, confesso que fa poc que vaig conèixer la relació entre aquesta enganxosa cançó i els programes infantils. La recordava precisament de la versió que en fèiem, amb petites variants, a l'escola:

Maná maná... me pica el culo

Maná maná... ¿qué puede ser?

Maná maná, es un gusano, pequeño, enano

con ganas de joder, mecagüen diez

Eh? Qui no l'ha cantat mai, més o menys així? Almenys és com jo la recordo. Doncs bé, vaig voler fer una cerca de l'origen d'aquesta cançó i he trobat això:

 

La primera aparició de Mah nà mah nà es va produir al fals documental eròtic Svezia: inferno e paradiso (1968), en una escena de sauna que va més enllà del que hem pogut veure al vídeo, i la canta Alessandro Alessandroni (1925), però està escrita per Piero Umiliani (1926-2001), que és doncs el creador d'aquesta popularíssima cançó cantada en un idioma inventat i com veiem originalment concebuda per a un producte que no té gaire relació amb els titelles d'en Jim Henson. 

L'origen de la cançó de Pulp Fiction

La cançó més coneguda de Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994), la més destacada de la seva esplèndida banda sonora, es diu Misirlou, i si per una d'aquelles casualitats de la vida no sabeu de què us parlo feu el favor de reproduir el següent vídeo, sisplau:

Una cançó que de seguida va passar a formar part de la història del cinema i de la cultura popular, però que també és refotudament difícil de xiular. Doncs bé, és una versió modificada de la versió del grup Dick Dale and the Del Tones, de 1963:

I dic "versió de la versió" perquè tampoc no és l'original. El naixement d'aquesta peça musical es remunta al 1927, quan la va gravar el senyor Michalis Patrinos: 

Sí, és una cançó del gènere grec de la rebetika, com podem veure molt diferent de la surfera que coneix tothom. De fet "misirlou", en grec "mισιρλού", significa "noia egípcia", ve del turc "mısırlı" (egípcia) i aquest de l'àrab "Miṣr", "Egipte". Sí que sé coses, eh? No, és que em vaig posar a investigar-ho quan vaig descobrir a la sèrie Mad Men la versió d'en Martin Denny, sembla que de 1958:

Aquest senyor era conegut com el pare de l'exotica, un gènere popular als suburbis dels Estats Units durant els anys 50 i part dels 60 del segle XX i que era una mena d'imitació de l'ambientació tropical. Tornem a fer un salt cap enrere, perquè el 1944 el llegendari Xavier Cugat en va fer aquesta versió:

La versió més coneguda, com hem dit, és la d'estil surfer, i en aquest sentit no podem deixar de tornar a 1963 i escoltar la versió dels Beach Boys, semblant a la de Pulp Fiction però prou diferent:

Com? Que voleu sentir-ne la versió del serbi Staniša Stošić? Pel que diu la Wikipedia, aquesta versió de 1966, de nom Vranjanka, era tan popular a l'antiga Iugoslàvia que no sabien que originalment era grega, cosa que es va saber quan es va estrenar la pel·lícula d'en Tarantino.

De versions n'hi ha moltes, però he repassat les que he trobat més interessants. Acabarem amb dues més, però. Una d'elles és dels Black Eyed Peas, de 2006, i en realitat es tracta d'una cançó que es diu Pump It i que senzillament fa servir, i molt, la versió de la pel·lícula, en la qual també s'ìnspira per a la portada del single: 

I l'altra és d'aquest mateix 2011, d'un duet que es diu 2Cellos i que, com diu el seu nom, consisteix en dos paios amb dos violoncels. Curiosa:

Déu n'hi do el que ha donat de si la cançó grega, oi? Quina versió us agrada més? Alguna de les que no he esmentat creieu que hauria d'aparèixer en aquesta entrada?

L'altre Josep Guardiola

Pel títol ja us podeu imaginar que no parlo de l'actual entrenador del Barça, aquell home en què ningú no confiava quan va arribar del Barça B com a opció d'emergència després que l'entitat no aconseguís fitxar cap entrenador mediàtic i que al final ens ha donat 5 títols de primer ordre, en el que és sens dubte la millor època de la història del F.C. Barcelona. No, parlo de l'altre Josep Guardiola, també conegut a les Espanyes com a José Guardiola.

Parlo d'aquest...

...Que també és aquest.

José Guardiola va néixer a Barcelona, no pas a Santpedor, el 1930 i encara viu. Amb el sobrenom de "El crooner de España" és un cantant de balades especialitzat en versionar al castellà cançons en altres idiomes, però també té producció pròpia com la coneguda "Di, papá", i ha cantant igualment, tot i que menys, en català. De fet, ha treballat sobretot en la llengua de Cervantes, i se l'acostuma a anomenar José, més que Josep, tal com l'entrenador del Barça el coneixem més aviat com a Pep.

Va tenir molt d'èxit sobretot als anys seixanta (va obtenir un dotzè lloc al Festival d'Eurovisió del 63), i fa un parell d'anys va celebrar els seus 50 anys en actiu amb el disc la portada del qual és la segona fotografia que he posat. A més, té el rècord europeu de cançons enregistrades, amb 540. Escoltem-lo: 

Bé, ja veieu que aquest bloc serveix per a aprendre sempre alguna cosa, i com a mínim em serveix a mi, ja que mentre busco informació aprenc un fotimer de coses. En aquest cas m'ha sobtat molt una dada: les semblances entre aquest cantant i el míster del que està considerat ara com a millor equip del món acaben amb el nom, i és que en Pepe Hucha (un altre sobrenom de l'artista) és la veu d'un dels himnes que ha tingut l'Espanyol, el de 1975 a 1981! Es veu que és perico de tota la vida i ha viscut alguna anècdota graciosa amb la coincidència del nom.

 

Disculpeu la mala qualitat del so. Per cert, l'himne és bilingüe, una absurditat que jo, personalment, mai no entendré. O sigui, parla el que vulguis, però no barregis perquè empobreixes. 

Una cançó més influent del que sembla

Mentre pensava en la possibilitat de fer un article algun dia sobre la mítica cantant Jeanette he trobat un tema del que m'agradaria parlar abans. Es tracta de la seva llegendària cançó "¿Por qué te vas?", amb el seus orígens, altres interpretacions i la influència que va tenir i encara té al món de l'entreteniment. Comencem, però, amb el tret de sortida:

Aquí la tenim, cantant una cançó composta per José Luís Perales. El tema va néixer el 1974, però ignoro si el vídeo és d'aquell any. Ara, en té tota la pinta, pel que sé. Doncs bé, va ser un èxit espectacular de la noia que, de petita, ens havia cantat "Soy rebelde", ara crescudeta, amb 23 anys. Parlar de la seva història és una cosa que faré un altre dia, avui la protagonista és la mítica cançó. Una cançó que va passar a formar part de la banda sonora de la pel·lícula de 1976 Cría Cuervos, de Carlos Saura:

La pel·lícula va obtenir els premis del jurat dels festivals de cine de Cannes i Berlín, que no és moc de gall dindi, i va triomfar arreu d'Europa, com es pot comprovar en aquest vídeo:

Als anys setanta ja va ser versionada en rus pel grup Vesyolie Rebyata (Nois Alegres), però per desgràcia no n'he pogut trobar cap vídeo. Als vuitanta, si no em falla el càlcul, va tenir una versió en finès amb la veu de Tuula Amberla:

I el seu compositor original, en Perales, la va voler interpretar amb un toc lolailo en algun moment dels anys noranta, si hem de fer cas de l'estètica d'aquest vídeo que, per altra banda, és de mala qualitat:

I fora d'Europa també va acabar triomfant, com és el cas del grup brasiler Pato Fu, el 1996:

La van deixar en castellà, en aquesta ocasió, però. Un any després, i en el mateix idioma per motius obvis, el grup mexicà Aurora y la Academia la va cantar:

No m'agrada gens, aquesta versió. Tampoc la brasilera. Bé, el 2001 en Perales va oferir una nova visió del tema, més seriós, tornant a la malenconia que tenia originalment:

El 2006 hi va tornar, aquest cop amb l'Amaia Montero, la que va ser la veu de La Oreja de Van Gogh:

I l'any passat va ser un boom a Puerto Rico després que una companyia publicitària argentina la fes servir en un anunci per a Toyota. Per llogar-hi cadires:

Retrocedint al 2005, i ja no us emprenyo més, vam tenir-la versionada al musical (perquè és un musical) Los dos lados de la cama, seqüela de El otro lado de la cama:

Sé que queda estrany que tingui subtítols en xinès, però no he trobat el vídeo sense cap mena de subtítol i crec que valia la pena posar la versió amb imatges, no la de l'àudio pur amb una foto estàtica de la portada del CD de la pel·li. 

En fi, una cançó que sempre m'ha agradat, des de petit, d'aquelles que posen els pèls de punta o la pell de gallina, com es vulgui interpretar.