dissabte, 31 d’octubre del 2009

El que ens deixen els anys 2000

Estimats lectors, no sé si us n'heu adonat o no, però d'aquí a dos mesos s'acaba no només l'any 2009, dolent per diversos motius, sinó també la dècada dels anys 2000. Això no és com el tema dels mil·lennis, que sempre hi ha discussió sobre si comencen l'any que fa 1000 o el que fa 1001, no. Està clar que l'any que ve comença la dècada dels anys 10 del segle XXI.

El decenni que s'acaba no té en els nostres cors el valor sentimental que hi tenen sens dubte els anys 80 i 90, però potser amb el temps també el tindrà. Sigui com sigui, ens deixa una sèrie de coses que m'agradaria repassar, i segur que me'n deixo.

Hi ha molts àmbits analitzables, però no tenim ni el temps ni l'espai que caldrien per fer-ne un estudi exhaustiu, de manera que parlaré d'unes quantes coses intentant tocar diverses esferes. En primer lloc, en matèria de televisió s'ha produït el punt àlgid (dins la teleescombraria) dels reality shows:


Al principi feia gràcia i tot, però se n'han fet tantes edicions i tantes variacions que fa molts anys que cansa com poques coses. Crec que cal destacar també les impressionants produccions televisives americanes pel que fa a sèries (CSI, The Sopranos, 24, Six Feet Under, Prison Break, Lost...), que ens poden agradar més o menys però cada cop són de més qualitat, fins al punt que molts actors de Hollywood hi actuen perquè saben que els donarà més fama, prestigi i calers que fer la pel·lícula de torn.


I és clar, les productores d'aquí s'han hagut de posar les piles i oferir productes de més qualitat, encara que fos només pel que fa a fotografia o un petit detall com la manera de presentar els crèdits. I en cinema, a banda d'un coneixement cada cop més gran d'altres mercats com l'asiàtic o l'europeu, el de Hollywood ens ha ofert unes quantes bones pel·lícules que algun dia es recordaran com a "cine dels 2000". Alguns exemples, i com que no m'hi caben tots permeteu-me que posi pel·lícules que m'han agradat a mi i que al mateix temps són conegudíssimes per tothom, són Gladiator, A.I. Artificial Intelligence, Lost in Translation, Million Dollar Baby, Kill Bill vol.1 i vol.2, Match Point o The curious case of Benjamin Button.



Uaaah! La pell de gallina! No podem oblidar tampoc nous clàssics de la comèdia com les American Pie (la primera és de 1999, però) o la saga iniciada amb Meet Her Parents. Però també, com deia, hi ha hagut moltes pel·lícules asiàtiques de gran qualitat que afortunadament han arribat a casa nostra, com per exemple Dolls, Old Boy, 3-Iron... I pel que fa a l'animació, la lluita entre Dreamworks i Disney Pixar ens ha deixat films de grandíssima qualitat, com la trilogia Shrek, Buscant en Nemo, Els Increïbles, Wall-E o Up:



En aquest tràiler veiem també referències a les pel·lícules que deia, i és que aquesta dècada ha significat també el punt àlgid del cinema d'animació per ordinador. I passem a la música, potser la cosa que, juntament amb la moda, fa més reconeixible un decenni. Aquests són alguns dels temes més exitosos de la dècada, i com que s'ha de fer una sempre injusta tria almenys intentaré posar-ne dels que m'agraden a mi, tot i que n'hi haurà algun que per força toca, sense que m'agradi gaire:



Lady Marmalade, de Christina Aguilera, Lil' Kim, Pink i Mya.




Where is the love?, dels Black Eyed Peas.




American Idiot, de Green Day. He hagut de posar un vídeo amb la imatge fixa perquè era l'únic en què no se censurava la paraula "fuck".




Jenny from the Block, de la Jennifer López.




Halo, de la Beyoncé. Un clàssic immediat.




Umbrella, de la Rihanna.




My hips don't lie, de la Shakira. Sí, aquesta era la que no m'agradava.




Vertigo, d'U2. I per acabar amb la música, que m'hi podria estar hores, la cançó del 2009 sense discussió possible, Viva la Vida, de Coldplay:



Ah, que no és el videoclip oficial, aquest?

Pel que fa a la moda, no en donaré un punt de vista professional, perquè no hi entenc ni un borrall, de roba, però sí que s'aprecien alguns patrons a l'hora de vestir-se o decorar-se el cos la gent. Els 2000 han estat uns anys en què, per exemple, s'han estès entre la població de totes les esferes els tatuatges i els pírcings. Abans eren cosa d'uns quants, mentre que ara ja no mirem cap persona tatuada o plena de pírcings com si fos un extraterrestre. Però bé, hi ha d'altres coses a destacar dins la moda:


El tanga va començar a veure's pertot arreu a principis de la dècada, però ja fa uns anys que va passar de moda i han tornat les calces de tota la vida. La diferència amb els noranta és que els pantalons ara es porten molt baixos, i si amb tanga l'efecte de tot plegat era curiós, amb calces de les de sempre el que passa és això:


El que també va estar de moda és el mateix, pantalons molt baixos, però caiguts i per a nois, que deixaven a l'aire els calçotets al complet. Ha de ser incomodíssim caminar així.



I acabo amb la roba parlant d'un invent que si es fa servir bé no és mala idea, però hi ha gent que no sap quan l'ha de fer servir i quan l'ha de deixar a casa. Primer mirem d'on ve:




Ara les samarretes de tirants tenen els tirants força diferents d'abans. I és clar, com que les tires dels sostenidors de sempre feien lleig (collonada com una catedral, sempre que no siguin blancs queden bé i tot), s'havien d'inventar els sostens creuats:



Si tan dolent no és, el que passa és que quan es porta un top sense tirants, per exemple, portar aquests sostens a sota queda horrorós, perquè es veu tota la part gruixuda i fa lleig. Sembla que a ningú no li quedin ja sostens normals... 

En fi, els anys 2000 també han vist estendre's l'ús d'internet a totes les llars, i gràcies a això també han nascut i evolucionat instruments que formen part de la nostra vida tant com qualsevol altra cosa, i que en comptes d'anomenar posaré en forma de fotos:





 

També s'ha generalitzat, i fins a límits exagerats, l'ús dels telèfons mòbils. Ara tothom en té com a mínim un, i l'edat en què els nens comencen a tenir cel·lulars cada cop és més baixa. El més preocupant és que molta gent ha renunciat al telèfon de tota la vida, amb el qual pot trucar sense pagar més, gràcies a les tarifes planes que ofereixen totes les companyies, a canvi de tenir només mòbil i que per a qualsevol comunicació hagi de pagar una quantitat de diners aparentment petita, però que va sumant de manera implacable.

El que també ha sortit en aquesta dècada són els diaris gratuïts. No n'hi ha cap que ofereixi gaire qualitat, tiren cap als titulars-espectacle amb to poc seriós, com si fossin col·legues nostres, i passen per alt faltes d'ortografia, especialment a l'única pàgina en català que acostumen a tenir, però es diu que han contribuït a fomentar la lectura entre la gent que no s'hauria comprat mai un diari.



En el camp de l'entreteniment, els videojocs han superat qualsevol altre mitjà pel que fa a beneficis econòmics per a les empreses, i també s'han implantat més consoles que mai a les llars de la gent. Els videojocs en si han evolucionat espectacularment i s'han convertit gairebé en produccions cinematogràfiques, sobretot en els darrers anys, en què s'ha perfeccionat el disseny en tres dimensions. Com a exemple d'aquest gir cap a la manera de fer del cine, un tràiler de l'episodi extra del Grand Theft Auto IV anomenat The Ballad of Gay Tony, exclusiu de la Xbox 360:


I ara sí, per acabar, a nivell històric els 2000 quedaran com la dècada de l'11-S i les guerres de l'Afganistan i l'Iraq, l'arribada de l'euro, l'11-M, la mort del Papa Joan Pau II, el 7-J a Londres, la retirada de Fidel Castro, l'elecció d'Obama com a primer president negre dels EUA o la crisi econòmica mundial.


Així doncs, encara que no ens n'adonem perquè encara hi som, ha estat una dècada, com totes, plena de coses que la identifiquen i que ens faran recordar-la un cop hagi passat. No crec que ens faci posar tan nostàlgics com la dels 80, però qui sap si d'aquí a 30 anys no tornaran els pantalons caiguts...


dijous, 8 d’octubre del 2009

D'on ve la paraula "júnior"?

Estic segur que tothom que llegeixi aquesta entrada deu haver sentit i llegit la paraula "júnior" una pila de vegades. Segurament també sabrà què significa, i quan es fa servir, però... ens hem aturat mai a pensar d'on ve, tot això? Com es fa servir exactament? N'hi ha usos alternatius?


Això és el que em preguntava jo i vaig voler-ho investigar una mica, amb uns mètodes d'estar per casa, com la majoria de les coses que escric, per què us hauria d'enganyar?


En primer lloc, "júnior" ve del llatí "junior", que és el comparatiu de "juvenis" i per tant significa "més jove". El contrari és "sènior", del llatí "senior", comparatiu de "senex", i per tant "més vell". Malgrat aquest origen llatí, els que fan servir actualment la paraula són els anglosaxons, especialment els dels Estats Units, per diferenciar dues persones de la mateixa família que duen el mateix nom de pila i el mateix cognom, independentment de si el segon nom coincideix o no. També és habitual als països de parla portuguesa, i de fet molts futbolistes brasilers han estat coneguts amb el sobrenom de "Júnior".

A casa nostra també tenim una manera d'indicar-ho, i és amb el "pare" i el "fill", tal com en francès es fa amb "père" i "fils". Un cas il·lustre a Catalunya és el de l'arquitecte Ricard Bofill, i el seu fill Ricard Bofill, fill. Però el "júnior" pròpiament dit l'emprem únicament quan es tracta d'anomenar determinades categories en esports o competicions en general segons l'edat dels participants.

Conflictes

Un dels conflictes que es poden produir és que un, posem per cas, Gerald McGregor, Sr. mori, i llavors el seu fill Gerald McGregor, Jr. pot continuar tota la vida com a júnior o pot adoptar el "sènior". Si tria la segona opció, i és d'una família que segueix l'estranya tradició que les dones siguin "la senyora de..." i tot seguit el nom i cognom del marit, es trobarà amb què la seva dona es dirà Mrs. Gerald McGregor, Sr. i la seva mare, vídua, també.


El personatge de The Sopranos Corrado Soprano, Jr., anomenat sempre "Junior" malgrat l'edat que té. Li ha quedat fins a tal punt que els seus nebots l'anomenen "Uncle Jun".
Per cert, he escollit el nom de Gerald McGregor perquè l'exemple que donava la Wikipedia sobre aquesta qüestió era el típic John Smith i no volia copiar-me tant, si bé no amago que la informació l'he tret de la coneguda enciclopèdia oberta.

Alternatives

A banda del tema del "júnior", els estadounidencs també tenen un altre costum alternatiu, que és el de posar números romans en comptes de la paraula que avui ens ocupa, o sigui Gerald McGregor, Gerald McGregor II, Gerald McGregor III, etc. Tot i així, no és gaire comú que hi hagi més de tres generacions on es repeteixi el nom i no se sol recórrer a números més enllà del tercer.
L'avantatge d'aquest sistema és que es poden numerar els que es diuen igual que un avantpassat immediatament anterior sense que sigui necessàriament el seu pare, per tant funciona  entre oncles i nebots. El "júnior" és exclusiu dels fills (que no les filles, per cert, ja que les dones no acostumen a fer servir aquest sistema).

El desavantatge és que si et posen numerals al nom és molt possible que també recorrin a la tradició de posar-te un sobrenom relacionat amb el teu número, Chip o Bud en el cas dels que tenen el II i Trey en el cas del III. Però el "júnior" té el desavantage de poder esdevenir directament el teu sobrenom i que tota la vida et diguin "Júnior" i el teu nom real no serveixi per a res.

Famosos que duen el sufix "Jr."

Són diversos els artistes famosos que duen el sufix "Jr.", vegem-ne alguns:
Cuba Gooding, Jr.


Robert Downey, Jr.



James Pickens, Jr.




Satanàs Cor Petit, Jr.

D'altres, en canvi, han preferit no dur-lo, com és el cas de l'actor Robert DeNiro, fill de Robert DeNiro, Sr. El que ja em sembla que és per cagar-s'hi és el cas d'en George Foreman, l'exboxador, que va triar per als seus fills el sistema numeral. De fet, el més gran dels 10 que té es diu George, Jr. I els quatre següents (a l'home se li'n va anar la pinça, com veurem, però almenys entenia que el Jr. comptava com a II) tenen els noms de George III, George IV, George V i George VI.


I aquest és el cartell de la pel·lícula Junior, on l'Arnold Schwarzenegger interpretava un home que... es quedava en estat!


dimarts, 22 de setembre del 2009

El nostre amic, l'esternut

He de reconèixer que avui no sabia de què parlar. Però com que tinc inaugurada des de l'últim dia la secció del cos humà he pensat en coses que fa el nostre cos que no estiguessin del tot clares, i m'ha vingut al cap l'esternut, envoltat per tots els seus misteris i mites.

Hi ha coses que sap tothom, per exemple el fet que l'esternut (acció i efecte d'esternudar) és una expulsió sobtada d'una gran quantitat d'aire pel nas i la boca alhora. Les causes poden ser algunes al·lèrgies, irritació per un agent extern com podrien ser el pebre o un producte químic, els refredats o els virus i, també, una reacció a la llum intensa.

A continuació un divertit anunci australià sobre la necessitat de vacunar-se de l'anomenada Grip Nova o Grip A:


És bastant desagradable, però també curiós perquè podem veure esternuts a càmera lenta i ser més conscients del valor d'apartar-se del davant d'algú que és a punt d'esternudar. Hi ha esternuts de tota mena, depèn de la persona i del moment. Entre altres hi ha els meus, que són bastant sorollosos, i els de la gent que sembla que intenti reduir-ne l'impacte, que a mi personalment em fan patir perquè penso que els rebentarà el cap de l'esforç.

També és típic que tinguin el que s'anomena "la torna", un segon esternut com a reacció a l'aspiració d'aire després del primer, i en segons quins casos seguit d'un reguitzell de rèpliques. Conec algun cas d'esternuts petits, poc sorollosos, però que van acompanyats de fins a disset repeticions ràpides.

Els animals, no tots, també esternuden, i de vegades amb una intensitat que espanta els que els envolten, encara que siguin de la mateixa espècie i família, com en el següent vídeo:


Els esternuts estan envoltats de curiositats i misteris. Una de les preguntes de la humanitat, sovint present als power points que ens envia la gent per e-mail, és per què som incapaços de mantenir els ulls oberts quan esternudem. La resposta sembla ser que és perquè els nervis que controlen els ulls i el nas estan relacionats i els estímuls que rep un d'ells acostumen a influir en l'altre. Es diu que també serveix per evitar l'ejecció dels globus oculars, que segurament succeïria si ens forcéssim a mantenir els ulls oberts.

Hi ha gent que és artista de fer-s'ho venir expressament, com la del següent document:


També hem de saber que cal anar amb compte, que quan esternudem, a banda de tancar els ulls (molt perillós al volant) obrim esfínters, i poden passar coses com aquesta:


És bastant clar que es tracta d'una situació recreada i falsa, però és ben possible. També hem d'anar amb compte perquè a prop de segons què és poc recomanable esternudar, i si no que l'hi preguntin a en Woody Allen:


Segurament per fer la pel·lícula van fer servir farina o detergent, però si la coca valgués 2.000 dòlars l'onza com deien els personatges... seria per matar-lo!

A més, els esternuts, igual que molts cops vénen sense que sapiguem per què, sense estar refredats ni haver inspirat pebre (jo mateix l'altre dia no parava d'esternudar entre la sortida del metro i la porta de casa), tenen la característica de venir de sobte, i a molta velocitat. Diuen que l'aire expulsat va de 110 a 160 quilòmetres per hora. Tots aquells mocs, doncs, per autopista haurien d'agafar el carril de l'esquerra.

Recuperant la causa de la reacció a la llum brillant, es veu que passa a una de cada sis o quatre persones, i en la majoria dels casos a gent blanca. A més, es veu que és hereditari. El que un aprèn (per això vaig crear aquest bloc)... Pel que sembla, encara que a la vida quotidiana aquestes persones puguin anar fent amb normalitat, és un defecte d'un dels nervis, i els impedeix fer feines com ara pilotar un avió, sigui comercial o militar, perquè es passarien l'estona esternudant i posant en perill el passatge o la missió, segons el cas.


Recordeu el personatge de la Lunch, de Bola de Drac? Canviava de personalitat (i color de cabells) cada cop que esternudava. Passava de dolça a agressiva i viceversa quan era víctima d'aquest reflex, i això donava peu a una sèrie d'escenes divertides que amb el temps es van perdre, primer perquè va arribar un moment que sempre estava rossa (i suposadament agressiva, però al final molt més mansa que al principi), i després perquè va deixar de sortir abans de la meitat de la sèrie.

I ara un tema que no podem deixar de banda: els esternuts provoquen reaccions als altres, és socialment obligat dir-li alguna cosa a la persona que esternuda, i a cada país es reacciona d'una manera, diferent (no només idiomàticament parlant) però al mateix temps semblant a la dels altres llocs. A casa nostra hi ha la versió religiosa, el "Jesús", i la laica, "Salut", i a la resta del món depèn de la religiositat de cada lloc, però als països musulmans sempre es diu alguna cosa relacionada amb Déu (Al·là, concretament), als anglosaxons "God bless you" o simplement "Bless you", a Alemanya "Gesundheit" (que vol dir "salut" i que curiosament també hi ha qui ho diu als països angloparlants), als països eslaus sempre es desitja salut, i en d'altres la persona que esternuda fins i tot demana perdó.

A banda del que es diu o el que es deixa de dir, hi ha certs costums arrelats a l'esternut, des de fa segles. En alguns casos es consideraven senyals de profecies dels déus, com a l'Antiga Grècia; en  d'altres significava que el que s'acabava de dir era cert, com a Eslovènia o Hongria; a l'Índia i al Paquistan es creu que té relació amb el fet de pensar en un ésser estimat o que aquest ésser pensi en la persona que esternuda; i al Vietnam i al Japó, entre altres llocs de l'Extrem Orient, hi ha la creença que quan algú esternuda és que hi ha algú altre que parla d'ell, com es veu molt sovint al manga i l'anime.


Es veu que la millor manera d'esternudar és fer-ho a la part interior del colze de les mànigues, perquè així els gèrmens es queden allà. Si ens tapem amb les mans els anirem deixant en tot allò que toquem, cosa que ajudarà a la propagació, per exemple, de la Grip A, i si directament enviem la pluja a la persona que tinguem al davant no només podem fer que es posi malalta, sinó que li estarem fent una marranada en tots els sentits.