Què se n'ha fet d'en Haley Joel Osment?

Sé que aquesta mena d'entrades agraden a la gent, i si fa uns anys vaig dedicar-ne una a en Jaleel White, el popular Steve Urkel de Family Matters, avui vull investigar i compartir què se n'ha fet, d'en Haley Joel Osment, el nen de The Sixth Sense (1999), la coneguda pel·lícula de M. Night Shyamalan, quan el director encara era admirat.

Famosíssima escena que ja forma part de la història del cinema, juntament amb la frase del final, i que per cert veig que en castellà afegeix, suposo que per tal de quadrar el text amb els moviments de la boca, l'adverbi "en ocasiones". 

Aquell nen tenia llavors 10 o 11 anys, ja que és nascut el 1988, però de més petit ja havia fet televisió i havia tingut una breu escena a l'obra mestra Forrest Gump, de 1994. El seu paper de Cole Sear a The Sixth Sense, però, va ser el que li va donar la fama i un munt de premis i nominacions (una d'elles a l'Oscar al millor actor secundari, que es va endur el veterà Michael Caine), que van fer possible que la seva carrera com a intèrpret continués.

Espero que us hàgiu pres el vostre temps per veure aquesta escena, que tampoc no és tan llarga, de la per a mi magnífica (és una de les meves pel·lícules preferides) A.I.: Artificial Intelligence (2001), probablement el seu segon paper més conegut, ja amb 12-13 anys, on feia d'un nen robot que es deia David.

Però alguna cosa va passar, i no crec que fos només el seu accident de cotxe de 2006 per conduir sota els efectes de l'alcohol, pel qual va ser condemnat a 3 anys de llibertat vigilada. Des de fa força anys, en Haley Joel Osment s'ha dedicat principalment a doblar pel·lícules de dibuixos animats i sobretot el popular Sora de la saga Kingdom Hearts als videojocs, naturalment en la seva versió doblada a l'anglès.

Se'l veu poc, però aquesta és una de les últimes feines que ha fet: el 2012, a l'edat de 24 anys, interpretava el company gai del pare de la protagonista a la pel·lícula, sospito que telefilm, Sassy Pants, on també veiem altres cares conegudes com la de l'Anna Gunn (Breaking Bad) i l'Ashley Rickards (Awkward). 

 

I si la imatge sempre xocant d'un nen que s'ha fet gran però manté cara de nen no us ha fet prou angúnia perquè al cap i a la fi el paio surt poc al vídeo, aquí teniu aquesta captura que és la que, en trobar-la per casualitat, em va motivar a escriure l'entrada.

Després d'uns inicis molt prometedors en què competia amb els veterans, en Haley Joel Osment va fer una espectacular baixada i s'ha allunyat força del món del cinema. Potser és l'enèsim cas de nen prodigi que, en créixer, deixa de destacar perquè queda al mateix nivell que els altres i ja no ho té tan fàcil per trobar feina. Espero pel seu bé que aviat se'l pugui veure en projectes més interessants i que recuperi la influència que havia tingut.

Porters que fan gols

Tant si us agrada el futbol com si no, segurament us agraden les coses curioses, i en aquest esport el que crida més l'atenció és veure que un jugador no especialitzat en xutar a porteria marca algun gol. A mi particularment m'agrada veure un defensa aconseguint un gol, però encara m'agraden més les rares ocasions en què qui ho aconsegueix és un porter.

El 2011 el porter del Deportivo de la Coruña, Daniel Aranzubia, va fer-ne un de típic (encara que siguin rars) que consistia en pujar a rematar un córner tot deixant la seva porteria abandonada, però valia la pena perquè el seu equip perdia contra l'Almeria i era l'últim minut del temps afegit de la segona part. 

Que un porter intenti això és força habitual, perquè posats a perdre val més arriscar-se a endur-se un 2-0 (o 0-2) en contra que perdre només per 1 gol sense haver intentat res més, però poques vegades aquesta idea dóna fruits.

Però allò havia passat a la Lliga i va representar un punt en comptes de zero, mentre que el gol que acabem de veure ara el va fer Andrés Palop el 2007 i va forçar la pròrroga que després va permetre al Sevilla avançar-se al marcador i passar de ronda en una edició de la Copa de la UEFA (ara Europa League) que acabaria guanyant.

Els gols dels porters, doncs, acostumen a ser èpics perquè es produeixen en situacions desesperades en què s'ho juguen tot a una carta. I són rars per això i perquè al cap i a la fi la seva especialitat és evitar gols, no fer-los. No en són pas especialistes... o sí? Perquè hi ha molts porters que en algun moment han fet gols, sovint de penal o de falta directa, però n'hi ha que en són especialistes i n'han fet moltíssims al llarg de la seva carrera.

Un dels més famosos és el colombià René Higuita, que destacava per la seva parada de l'escorpí, a la primera part del vídeo, però també pels gols que feia, en aquest cas al mateix vídeo però a la segona part. Durant els anys que va estar en actiu en va aconseguir 41.

Més gols encara va fer el paraguaià José Luis Chilavert, que fins que es va retirar el 2004 va encertar 62 vegades, la més espectacular de les quals la que hem vist, encara que els acostumava a fer de falta directa i de penal. A banda d'aquests números té dos rècords més: és el porter que ha fet més gols en partits internacionals, concretament 9, i l'únic que ha aconseguit un hat trick.

Un cas éspecial és el del mexicà Jorge Campos. Hi ha jugadors que poden ocupar diverses posicions, però que un porter el canviïn avançat el partit i faci de migcampista o davanter és extraordinari, i aquest home ho feia fins que es va retirar el 2004, amb un total de 34 gols.

N'hi ha molts, com deia, que han fet com a mínim 1 gol, i uns quants que n'han fet més. Els trobareu tots en aquest llistat, però voldria acabar amb el més espectacular de tots ells:



Parlem d'en Rogério Ceni, porter del São Paulo brasiler des de 1992, i encara actiu als 40 anys, que té el rècord absolut de gols marcats per un porter amb 111 al llarg de la seva carrera (21 només el 2005), tots de falta directa (59) o de penal (52), que al seu torn també marquen el rècord de gols que ha fet un porter en aquestes dues jugades concretes que es poden donar al futbol.

A mi aquestes coses em fascinen, ho confesso, i és per això que he pensat que valia la pena dedicar una entrada a aquests espectaculars porters que, a més, són molt bons en la seva demarcació oficial. 

Mort per incompareixença

El concepte que he emprat per al titular d'aquesta entrada no significa que la no presentació a un lloc ens pugui causar la mort, si bé ens podem carregar un expedient acadèmic impecable en no fer un examen o una temporada esportiva prometedora en negar-nos a disputar un partit. La mort per incompareixença és una altra cosa.

Més que "per incompareixença" s'hauria de dir, i de fet es diu, "mort in absentia", que consisteix en declarar legalment morta una persona sense tenir proves de la seva mort, sense un certificat mèdic o sense les despulles mortals que confirmarien el seu traspàs.

En altres paraules, la mort in absentia és la mort legal d'algú quan passat un cert temps sense donar senyals de vida i tenint en compte proves circumstancials o una altíssima probabilitat de la seva defunció es considera que aquella persona ja no tornarà a caminar entre els vius. Per tal que això sigui vàlid no s'ha de produir la compareixença de la persona en qüestió, naturalment.

Això va passar, per exemple, amb alguns dels passatgers del Titanic, enfonsat el 15 d'abril de 1912 en el cas d'enfonsament nàutic més famós de la història. No es van trobar tots els cossos, però restats els supervivents que van ser rescatats és altíssimament improbable que els noms que no es van poder ratllar de la llista sobrevisquessin, de manera que van ser declarats morts in absentia.

Normalment abans de declarar legalment morta una persona (cosa que per cert no es fa d'ofici, sinó a petició dels interessats) cal que passi un període prudencial sense que aquesta persona doni senyals de vida, que varia segons el país però que acostuma a ser de 7 anys, amb excepcions com la italiana, on calen 10 anys d'espera per tal de començar els procediments i 10 més abans de la declaració definitiva.

Els requisits per a admetre a tràmit les peticions de declaració legal de mort varien i són més o menys complicats d'un país a l'altre, però simplifica les coses que s'hagi produït alguna catàstrofe on es tingui la certesa que aquell individu hi era, encara que no se'n trobin les restes, com va passar per exemple als atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units. 

Al llarg de la història s'ha declarat legalment morta molta gent, com per exemple el soldat japonès Shôichi Yokoi, que acabada la II Guerra Mundial es va passar 27 anys, fins el 1972, amagat en una cova de l'illa de Guam, reconquistada per l'exèrcit dels Estats Units, sense creure's que el Japó havia perdut la guerra. El van declarar legalment mort perquè no va tornar al seu país després de l'armistici ni n'havien trobat el cos, perquè era viu, i no va morir fins el 1997. 

És curiós, perquè el també japonès Ishinosuke Uwano es va quedar a les illes Sakhalin després de la II Guerra Mundial i va estar en contacte amb la seva família fins el 1958, però després va marxar a Ucraïna i no se'n va tornar a saber res, raó per la qual el van declarar legalment mort el 2000, i el 2006 va saltar a la fama en tornar al Japó, ja com a ciutadà ucraïnès. 

Hi va haver altres casos, com el d'en Jimmy Hoffa, famós líder sindicalista acusat de tenir tractes amb la Màfia i apartat legalment de les seves activitats, que va desaparèixer el 1975 quan s'havia de reunir precisament amb dos dels líders de la Cosa Nostra just abans d'apel·lar la sentència. El van declarar legalment mort el 1982 i no se n'ha tornat a saber res més.

Potser us esteu fent la mateixa pregunta morbosa que em vaig fer jo en començar a llegir sobre el tema: què passa si algú torna després de ser declarat mort in absentia? Doncs que és un cacau, perquè pot ser per diversos motius, però acostuma a ser sospitós, les companyies d'assegurances de vida arrufen el nas i si es tracta d'algú que ha fugit per tal d'evadir impostos, estalviar-se tornar deutes o fugir amb una persona diferent d'aquella amb qui es va casar... no és que el rebin precisament com un heroi.